nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 13°
13°

No ploris per mi, Espanya

No ploris per mi Espanya. No ho facis ara. No ploris com una donzella violada antinatura. Sé forta. Aguanta. No m'agrada veure't derrotada, dèbil, dubtosa. Indignada sobretot. Ofesa en el teu cor colonial. No et vull veure com un monestir absolutista abandonat a l'hivern dels dies. No deixis que t'impregni el virus del desconhort místic, la desconfiança de l'errat de comptes. No, no ho facis Espanya. T'he sentit sempre austera, granítica com un regnat de pedra, de conviccions sobrenaturals. T'he conegut passional i orgullosa com qui sap que ha nascut amb un destí superior als dels altres, a mi mateixa, per exemple, que em dic Mallorca. T'he conegut imperial, heroica, conqueridora de pobles i de gents, aniquiladora d'històries i de cultures. Filla de la reconquesta, blandint l'espasa i la fe. No et preocupis per mi Espanya, som tan sols una colònia, «un poble desconegut, un regne ocult», va dir Carles V quan ens visità l'any 1541. Talment són ara per a tu.

No, no ploris per la meva infidelitat, pel meu distanciament. No et sentis, com sempre, amb l'honor ferit. Des del principi de la història fins als nostres dies m'han conquistat molts de pobles. Tots m'han subjugat, aniquilat i destruït. A tots els he estimat sense passió. A tots els he oferit el meu cos. Però a cap d'ells la meva ànima, el meu secret, dolor o desassossec. A tots els he donat la meva carn de devesa en la qual es perden els contorns, s'amarador de les meves badies, l'humit sexe de les meves ones i l'arena calenta de les meves platges, on descansaven els guanyadors. A tots els he dit que era seva i s'ho creien. Què es pot fer amb aquells amants que són segurs que la vida i tu els pertany? Qui pot negar-se a acceptar la commiseració dels poderosos quan la fam és moneda comuna dels dies? Perquè com saps, ara som rica. Però el que més m'ha caracteritzat ha estat la fam, molta fam. Com Helena, la de Troia, jo callava mentre esperava el meu vertader amant. Teixia vànoves de memòries tristes: els meus fills no lluitaven per mi. Tenien els esperons atrofiats. S'havien acostumat a no combatre, a acceptar les sobreestructures imposades, encara que tampoc no s'apassionassin per elles. Com a criats apinyats a les arrels, bevien la sal de les seves entranyes, el sol de la seva llum i practicaven el voyerisme.

Els viatgers que arribaven a l'illa deien que érem indolents, descofiats, rutinaris, obstinats en la nostra ignorància, ingènuament vanitosos, aspres, aferrats a la tradició, recelosos a les innovacions, dòcils, calmats, inhòspits, apàtics, sense ambició. Era el que es deia dels pagesos. Dels altres, de l'aristocràcia, dels nobles que els oprimien no en parlaven. Eren dels teus, eren els teus aliats. Nobles i mercaders n'hi havia pocs. Pagesos, molts.

Des de la península tampoc mai no vaig sentir de les causes que havien afectat els meus, de la seva psicologia ferida. De com havien estat apallissats com a cans. Perquè et record, Espanya, que abans de la repressió que executares al costat dels nobles, els meus fills eren tot un caràcter. I els meus pagesos es rebel·laren contra la misèria i l'opressió a què eren sotmesos. Recordes (o has volgut silenciar) quan l'any 1391 En Brou de Pella, amb 6.000 camperols va entrar dins ciutat; o l'any 1450, quan tot un exèrcit rural comandat per En Simó Tort juntament amb la menestralia ho tornà a fer. I més exactament l'any 1521, quan Joanot Colom, també lligat als menestrals, s'apoderà de ciutat i imposà dràstiques reivindicacions socials.

Enrecorda't: Tu hi eres. Tu vingueres per aniquilar-los. Tu vares participar en la desfeta aclaparadora de les revoltes pageses. Els meus fills varen ésser esquarterats, decapitats. Les seves cases destruïdes. Els seus camps sembrats de sal. Confiscats els seus béns. Inhabilitats per tres generacions. S'anomenà la Guerra de les Germanies.

Sí així em vares tractar quan era feudal, un altre comportament no vares tenir com a absolutista o nacional. O has oblidat el Decret de Nova Planta amb el qual vares esborrar les meves institucions, la meva llengua i el meu caràcter personal, afavorint de nou una noblesa que es tornarà sucursalista, dependent de tu? Te'n recordes del text del Comte Duc d'Olivares?: «Tenga U.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse rey de España. Quiero decir señor, que no se contente U.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia».

Espanya, recorda com vares introduir la teva llengua com una eina d'aniquilament, com un factor uniformador de cultura, de modes de viure, de pensar. Perquè Espanya, el que a tu t'ha agradat i, perquè no dir-ho, interessat, ha estat manternir-me sempre marginal, quasi anònima com una litografia, dependent de l'exterior. El teu pla, seguint el model feudal imposat per la conquesta catalana, no era altre que el manteniment del domini inflexible dels posseïdors de terra amb una hegemonia rigorosa dels mecanismes religiosos com a control social. Així, potenciaves una progressiva sobreexplotació i una agricultura en funció del comerç i la mercaderia més que de les pròpies necessitats del pagès. Sempre vares estar al costat dels botifarres. I ells et van pagar dependent i renegant de mi.

Recordes com la Guerra Civil va acabar amb les meves aspiracions autòctones i progressistes? Uns guanyaven i altres perdien i saps molt bé com t'entengueren amb els del moviment. Saps com es comportaven durant la dictadura els uns i els altres. Els primers amb la teva llengua i amb tota classe d'afavoriments. Els altres, exilats dins casa seva.

Record famílies avergonyint-se de la seva llengua. Em record quan era perseguida tota expressió de la meva voluntat autòctona. Record com m'empraves: balls populars per rebre les autoritats, brodats i rebosillos.

Amb els guanyadors et vares dur molt bé. Com també ho vares fer amb aquella espècie de burgesia nascuda amb el turisme, avergonyida del seu passat, de la seva història i família, centralista, provinciana, subordinada als interessos llunyans.

Perquè tu, Espanya, el que no et va agradar mai varen ésser i són els pagesos. No imitaven la teva cultura oficial. No assimilaven les teves normes. Ni copiaven les seves formes, que fins i tot menyspreaven. No entenien formes més altes "les teves" de refinament, de relació social, d'estil, d'urbanitat i de civilitat, per ésser més exacte. Et molestaven en el fons: tenien una cultura pròpia.

Perquè el que t'agradava de mi era una reminiscència feudal. No faltaria més, era la meva noblesa opressora, pactista i dependentista. T'ha agradat sempre imaginar-me com una colònia burgesa, aristocràtica, esplendorosa un temps on regnava el luxe dedicat a la construcció naval i a la transacció comercial. T'agrada imaginar grans mercaders i grans tortures: i encara ara, quan aquesta classe social no és sinó un incunable, t'agrada veure'ls en la representació que el poder fa d'ell mateix. Els palaus, els patis, les esglésies. La imatge dels guanyadors, de l'elit del meu país. A tu t'agrada sobretot Don Llorenç Villalonga (en Doi) i les cròniques d'aquests innobles decadents.

També sé que t'agrada la Mallorca de G. Sand. La de l'Arxiduc, la dels viatgers, que varen ésser els primers promotors i publicitaris turístics dels tòpics de sempre. T'agradaven els que negant una realitat social forjaren el mite que has fet consubstancial amb mi, de paradís del descans, de la calma i del relax d'aquesta divina metròpoli que és la desesperança Europea. Record una urbanització, La Colònia del Silenci. Dos lemes defineixen la teva estratègia: «A ciutat tothom és feliç» de Cocteau i «L'illa de la Calma» de Rusiñol.

Perquè quan vertaderament t'agrad és en la temporada turística. A l'estiu de sempre, d'aigües transparents i peixos pels garrons; quan els teus fills més fins perden sopor amb els peus dins l'aigua, descansen baix les palmeres de les possessions llegint el Beatus Ille d'Horaci. Sobretot a les possessions dels antics nobles maldament només t'ho fessin creure.

T'agrada el camp sense pagesos. T'agrada el pintoresquisme, el folklore, la sobrassada, que no els porcs. El camp fora de la seva realitat, fora del rostoll, de la terra amarga, la llarga jornada sense esperança.

Mai no et vares queixar de la balearització, ni de la classe social sorgida d'aquesta, dels diners fàcils i de l'especulació, del terrorisme practicat sobre la terra i la costa mallorquina. D'una classe que per guanyar doblers va renunciar als seus ancestres, als seus orígens, a la seva història, llengua, personalitat i, fins i tot, a la seva família. Una classe feta a esquenes de la cultura autòctona, despenjada del nostre patrimoni, història i natural renegadora del seu passat humil.

En aquell temps, els més humils dels teus fills venien a treballar aquí; altres venien de viatge de noces i Mallorca era cada dia una festa, com deia la cançó. Però també vares arribar a mi mitjançant ministres franquistes, creant urbanitzacions i festes socials on se servien, pels meus pagesos, coques mallorquines i infiltraves novament el teu esperma ideològic.

No, no ploris Espanya. No vulguis, com tantes altres vegades, distorsionar la història per justificar la teva pàtria potestat, el teu egoisme i, sobretot, els teus interessos. Saps, Espanya, molt bé el que et donc i el que em tornes.

No, Espanya, no cridis ara a la por, no aixequis fantasmes a la imaginaicó col·lectiva. Saps que sóc vella, molt antiga i que els meus invasors m'han ensenyat a caminar amb peus de plom. Recorda que quan tu et formaves jo ja era regne: que tenia institucions pròpies, llengua i cultura pròpia i, sobretot, vida, caràcter i personalitat pròpies. Dubtes ara que no em sàpiga governar? Dubtes dels que ara em governaran? No t'havia vist mai tant aïrada com ara. Et senties més tranquil·la amb el caciquisme de sempre, amb els falsos pagesos? És que t'agrada més veure't reflectida amb el mimetisme d'un liberal cosmopolitisme i la seva bucòlica visió d'un gran període d'entreguerres que t'agradava fusionar amb la beautiful people que ara reposa al sol dels nostres dies? De veritat et seduïa més la decadència de la nostra aristocràcia vista amb els ulls de Don Llorenç Villalonga que entrar de ple en la passió soterrada, el dolor i l'orgulll de la mar gran, de les bèsties grosses, de la terra humida per la savó més profunda, carnal i tel·lúrica? Et senties representada pels esquizofrènics hotelers, pels constructors, que han destrossat el meu patrimoni natural? T'era més còmoda la seva mossoneria, la seva falta de cultura tractant-los en el fons com uns horteres quan assisties a les seves festes? T'agradaven els meus parvenus, que imitaven el teu accent i els teus costums?

La veritat, Espanya, de mi sempre t'ha agradat tot el que feia olor de ric i poc t'ha interessat d'on venia aquesta riquesa. Als altres els contemplaves com a sectes en via d'extinció, amb una colonial curiositat històrica. I tenies raó. Però tal vegada no sabies que eren els meus pagesos i menestrals els que han creat el meu orgull i la meva tenacitat davant l'adveristat. Que les meves característiques profundes les han salvat la ruralia i la petita propietat. Que la meva llengua ha sobreviscut gràcies a aquestes comunitats isolades. Que són molts els que s'han adonat que anaven cap a la destrucció del nostre patrimoni natural i cultural. I un vent nou en defensa de l'extinció i de la nostra identitat social il·lumina avui els nostres governants. No ploris Espanya. Sé forta. Som pagesos; no necessiten posar-se calçons de bufes, saben el que esper d'ells. Llatí, grec, anglès i fins i tot alemany. Però a la nostra manera.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris