algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

La baula de Ramon Nadal

Si aquest diari no fos tan nostrat, no gosaria mai amollar unes reflexions probablement ben prescindibles i poc pertinents sobre un artista i les seves circumstàncies. Però l'any i mig llarg de connivència setmanal amb el lector pacient em permet la confiança d'escriure sobre el pintor Ramon Nadal, mort fa vuit dies, tot i que la pintura és un tema que no tenc gens per mà. I és que, de nin, sempre vaig veure algun quadre seu a les parets de ca meva. Com moltíssims mallorquins. No em vaig poder aproximar al seu art com ho fan els estudiosos perquè m'era tan familiar com els mobles més viscuts de la llar. Entenc i puc compartir, ara, la revisió crítica de Guillem Frontera, però quan els intel·lectuals d'avantguarda prenien partit, a mi m'era impossible perquè la pintura d'en Ramon Nadal, simplement, hi era. Com les cadires, com les rajoles. Jo no podia veure Cittadini, Nadal, Miralles o Dionís Bennàssar com a artistes de la mateixa manera que no veia com a físics o matemàtics els meus professors de l'Institut. El món de l'art i de la ciència no era quotidià, i només en nivells galàctics hi havia físics com Newton, matemàtics com Pitàgores i pintors com Velázquez. Els altres eren gent pròxima que, com a molt, m'educava. Quan vaig entrar al primer museu feia molts d'anys que veia exposicions de pintura, dinava davant un paisatge de Ramon Nadal i dormia al costat d'una Verge de Joan Miralles. Crec que Mallorca, durant aquest segle ha tengut la gran sort de fruir d'un nivell artístic alt, deixant de banda algun possible retard respecte de les avantguardes europees. Un grup de bons pintors ha fet possible l'educació de les nostrees retines en la tècnica i la sensibilitat. I també ens ha ajudat a articular"nos com a país quan, com en el cas de Ramon Nadal, de més grans, hem pogut fer abstracció de la seva proximitat i ha arribat a formar part dels nostres referents culturals.

Devers l'any 60, Ramon Nadal va fer una exposició al Cercle de Belles Arts i hi havia un quadre que destacava molt per sobre dels altres. Representava uns penyals amb unes faies en primer terme. No sé què s'ha fet d'aquell quadre, però per mi és una fita com ho puguin ser Las Meninas per a un historiador de l'art. Quan alguns anys més tard vaig conèixer un deixeble seu, Miquel Llabrés, al bar Estudiantil de Barcelona, en vàrem parlar amb absoluta familiaritat: Ramon Nadal era un clàssic dins la pintura mallorquina i tenia algun quadre que tota persona culta havia de reconèixer. Miquel Llabrés també va educar la seva retina mirant l'obra de Ramon Nadal, fins al punt que es confonien els quadres d'ells dos. Si no és pel tema, és difícil afirmar que les notes de Cala Bona de Llabrés no són de Nadal. Com tots els bons mestres, Nadal va permetre que Llabrés el superàs. I això va passar, al meu entendre. Quan Llabrés va veure, a París, els impressionistes, va poder aprofitar totes les possibilitats que la tècnica i el mestratge de Nadal havien posat a les seves mans. Va ser millor que Utrillo o Pissarro, i a Palma va pintar quadres imponents, com el de la façana de Cort. Va morir jove i Ramon Nadal el va sobreviure: això ens va permetre contemplar més i més obra d'un Nadal que evolucionava més lentament que el deixeble. La bellesa, però, engendra bellesa d'una manera imparable i, des de la complicitat o des de l'enfrontament, són moltes les generacions de joves que han begut de l'honradesa artística d'aquests pintors que la crítica sol qualificar de convencionals. La filla de Miquel Llabrés, Alícia, n'és un exemple. Probablement no ho sap, però sense Ramon Nadal el seu pare no hauria pogut «veure» mai els ocres i els sienes de Toledo, els mateixos que ella, des de la síntesi, la modernitat i la joventut, es pensa haver descobert al Iemen. La cadena continua. La setmana passada va morir Ramon Nadal, però la seva baula treballa i treballarà sense fatiga mentre hi hagi sensibilitat en aquest país.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris