cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
15°

La societat civil és intocable

Un «front popular». Aquest ha estat un dels lacònics qualificatius utilitzats en els últims mesos per l'avui expresident del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Antoni Marí Calbet, per referir-se al Pacte de progrés a les Illes Pitiüses. Sobra dir que Marí Calbet pronunciava sempre aquestes paraules amb un menyspreu profundament antidemocràtic. Si per «front popular» aquest dinosaure jubilat entén una coalició destinada a arravatar les institucions amb paciència democràtica a una dreta que manava des del 36, és evident que ens trobem davant d'un front popular format per forces progressistes que en l'àmbit general illenc no havien governat mai. Un front que, entre d'altres coses, ha generat una gran dosi d'il·lusió prometent allò que més agrada a la parròquia progressista: transformació social. Una transformació que aquí és, sortosament, verge, però que a la resta de l'Estat l'esquerra majoritària espanyola va malmetre des del poder. Ho explicava el passat dilluns a Formentera el periodista barceloní Eduard Voltas, director de la revista Descobrir Catalunya i professor de la Universitat Ramon de Llull, en una xerrada sobre la cultura, la llengua i la identitat construïda a partir dels darrers esdeveniments racistes del barri de Ca n'Anglada, a Terrassa. Voltas, en una anàlisi molt interessant sobre els fracassos polítics que es troben en l'arrel del problema, va responsabilitzar directament l'esquerra majoritària (també els nacionalismes de dretes i d'esquerres) d'haver renunciat a l'esperit transformador amb què arribà al poder, tot situant en aquesta renúncia un dels gèrmens dels actuals problemes de xenofòbia en el «cinturó roig» de Barcelona. L'esquerra illenca (unida en un pacte de progrés) té en aquell fracàs històric un avís: pot llegir què no ha de fer per morir d'èxit. En primer lloc, i centrant-nos estrictament en el seu discurs transformador, l'esquerra illenca ha de respectar tots i cadascun d'aquells moviments sociopolítics i socioculturals «amics» i «propers» sorgits majoritàriament a les Balears i Pitiüses en oposició a una política de dretes postfranquista. Els nous polítics tenen l'ocasió històrica i el deute moral de renunciar a absorbir (en el sentit d'institucionalitzar) aquests moviments la naturalesa dels quals només és possible en el marc de la societat civil. El nous dirigents progressistes han de practicar una pedagogia de la imaginació en aquest sentit tot i que molts dels experts en diverses matèries els haurà d'anar a buscar precisament a aquests caus civils. Un dels vessants d'aquesta imaginació que hauria d'impregnar la seua praxi política hauria de ser acceptar de bon principi que mai la bona voluntat dels polítics es converteix necessàriament en una gestió perfecta una vegada arribats al poder. I que és bo conservar aquests moviments per tal que continuïn la seva tasca de vigilància dels polítics «amics» des de la societat: és aquesta la millor garantia que sempre podran gaudir d'una crítica constructiva en sintonia amb la seva gestió. Des de l'altra banda, i com que és incontrolable que alguns dels referents d'aquesta inèrcia socipolítica sentin, després d'anys de feina, l'atracció de l'eròtica del poder, haurien de saber fer el pas amb dignitat: garantint-ne la continuïtat i desferrant-s'hi totalment amb la voluntat clara i sincera d'esdevenir objectiu de les seves crítiques. Altrament, ens trobarem amb uns col·lectius absorbits per unes institucions que una vegada que passen a mans de partits «enemics», desapareixen. I una societat civil sense els seus propis referents i els seus propis sistemes d'autodefensa és una societat morta. Avui ho tenim tot, alimentem aquest privilegi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris