cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
19°

Replantejar l'Estat o replantejar Europa?

Quan Esquerra Republicana va fer, fa ja uns anys, la seu inequívoca transformació cap a l'independentisme, hi va haver persones que retragueren a la direcció del partit que canviàs la seua ideologia de sempre. Deien que ERC, històricament, havia estat un partit confederalista, que volia establir una confederació de pobles ibèrics, però que no aspirava obertament a la independència de Catalunya. Fins aquí, el raonament és correcte.

El que passaven del tot per alt aquests detractors era que el catalanisme més avançat estava per la confederació a la dècada dels trentes, és a dir, durant la República. Aquest mateix catalanisme avançat, abans de ser confederalista, havia estat federalista, durant la segona meitat del segle passat. Pi i Margall o Valentí Almirall volien arribar a constituir Espanya en un estat federal, i això s'adeia amb les necessitats del moment. Als anys trenta, Francesc Macià o Lluís Companys plantejaven una Catalunya sobirana dins una confederació que havia d'incloure les quatre nacions ibèriques (Galícia-Portugal, Castella, Euskadi i els Països Catalans).

Ni en el primer catalanisme ni en el segon encara no s'havia configurat en el nostre context més immediatament extens, cap tipus d'idea d'unió. Bé és cert que el catalanisme ha estat tradicionalment lligat a l'europeisme, i que han estat els intel·lectuals i, posteriorment, els polítics catalans els que han plantejat la necessitat d'inserir Espanya en el context de la Unió europea. Posteriorment, per sort, s'hi ha afegit tota la classe política espanyola que compta, en bloc. Ara, doncs, el nostre context propi és Europa i no Espanya.

Quan el nostre context fonamental era Espanya, la màxima preocupació del catalanisme més avançat era precisament la transformació de l'Estat per tal d'arribar a aconseguir-hi l'«encaix» de Catalunya. Ara, Jordi Pujol, president de la Generalitat de dalt, continua pendent d'aquest «encaix» quan, per pura lògica europea, aquest ja forma part de la Història. De tota manera, l'«encaix» de les nacionalitats no castellanes dins Espanya ara sembla preocupar sectors molt més amplis que el catalanisme. Ara forma part de les preocupacions, per lògica de pactes i d'aliances, també de l'esquerra espanyola. Així, el partit socialista ha establert aliances diverses amb diversos partits que volen transformar l'articulació dels propis països en relació amb els altres (per exemple, amb el BNG a Galícia, o amb ERC a diversos llocs dels Països Catalans, començant per la ciutat de Barcelona...). Sembla, doncs, que hi ha un acord mínim en un aspecte fonamental: l'encaix de les nacions en el context de l'Estat, actualment, no és el correcte. Caldria canviar, per tant, aquest encaix, transformar les regles del joc de cara a aconseguir una situació més democràtica.

Al meu entendre, aquestes aliances i aquesta disposició d'esperit haurien estat les més coherents durant la primera meitat del present segle, quan el nostre context natural era Espanya. Comencen emperò a quedar del tot fora de lloc a principis del segle XXI, quan ja no ens hem de preocupar com encaixen els Països Catalans dins l'Estat espanyol, sinó com encaixen dins Europa, que s'està convertint en el país de tots els europeus.

Bernat Joan i Marí. President d'ERC-Balears i Pitiüses

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris