cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
22°

La dreta esvaïda

És en temps de crisi quan els pobles descobreixen la seva vertadera identitat. També els partits polítics. Les eleccions autonòmiques eren quasi un simple tràmit per ratificar el poder de la dreta local. I de sobte: la derrota. Tancar un llarguíssim període de signe conservador (1983-99) i obrir una etapa de govern progressista és, ben segur, una fita històrica a les Illes Balears. La nostra dreta, però, ha encaixat pèssimament la crisi de la desfeta electoral. Perdut el poder, sembla haver-se, senzillament, esvaït.

Arriba una hora "és norma no escrita" que un polític comença a fer-ho tot malament. També un partit, és clar. A casa nostra, el regnat del Partit Popular feia figura d'un producte sense data de caducitat. I la crisi esclatà "paradoxa de paradoxes" quan la dreta a les Illes Balears, de la mà de Gabriel Cañellas, aconseguí l'anhelada majoria absoluta. La fortalesa conservadora es transformà, de sobte, en un castell de cartes. Entebanats per un poder que consideraven ja vitalici, enlluernats per les victòries passades, els nostres conservadors no s'adonaren de la voluntat de canvi que emergia de la societat que els havia atorgat, fins aleshores, el poder. En política, hi deu haver poques coses pitjors que una derrota inesperada. El desastre sobtat ha deixat sense defenses la dreta de casa nostra. Els seus líders són els qui millor han sentenciat la magnitud de la desfeta. Quan Jaume Matas afirmava que Francesc Antich no havia guanyat les eleccions deia, certament, una gran obvietat. Oblidava, però, que una oposició mai no guanya eleccions: les perd qui governa. Jaume Matas fou un governant que tota herba li feia feix. Tant li anava l'ecologisme radical com el més desenfrenat neoliberalisme. La seva imatge arribava als racons més íntims del piset més humil. Els recursos de la campanya foren imponents, aclaparadors. Aconseguí la confiança de quasi la meitat de l'electorat de les Illes Balears. Tot fou inútil. El triomfalisme amagava, en realitat, una soledat absoluta que obligava a una victòria obsoluta o a una derrota. L'aliat d'ahir "que havia sobreviscut a una temptativa d'assassinat" s'afegia ara als enemics. I per art del «tots junts més que vós», fou un mig desconegut, d'oratòria quasi somnolenta, qui accedí al poder. En el Consell de Mallorca, Jaume Font havia d'estrenar-se com a opositor enfront de la majoria progressista. Dins el seu avortat discurs, un aforisme: «Les expectatives les carrega el dimoni». La frase explica magistralment les causes profundes de la desfeta de la dreta. Un partit val, recordem-ho, per allò que la societat creu que representa. El Partit Popular ha deixat de generar il·lusions i expectatives. I una societat que vol creure en el futur ha cessat els qui si un dia foren governants engrescadors ara no passaven d'avorrits ocupants del poder.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris