algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

El pacte d'Eivissa

Una de les preocupacions prioritàries del clergat, una vegada acabada la Guerra Civil, va ésser la d'aconseguir que els rojos, que havien sobreviscut a la contesa, anassin a missa. El certificat de comunió anual, que feia cada rector als seus parroquians, va ésser una manera de garantir l'assistència mínima de tothom. Això pel que fa al control dels rojos que eren al carrer. Els altres, els que malvivien als camps de concentració o a les presons, no tenien opció de triar i s'empassaren més misses que els escolanets. Ara el bisbe d'Eivissa acaba d'aconseguir l'assistència a missa de l'esquerra eivissenca, que és escassa en nombre, però de conviccions força fermes. Els manuals de la història sagrada ho conten: sempre, en els moments de més fredor espiritual d'un poble qualsevol, es produeix allò que en deim una clariana de llum enmig de la foscor, que anuncia el recobrament de l'esperança. És a dir, que s'esdevé el miracle. Heus ací que, des del trenta-sis ençà, Eivissa no havia estat roja, i els seus habitants més vells serven un record calamitós del pas dels anarquistes per l'Illa. Aquests, els milicians vinguts de Barcelona, perpetraren una matança execrable en el castell. Eivissa, per tant, en termes apocalíptics, el 13-j havia retornat a les tenebres. Idò bé "i ací rau el miracle", Pilar Costa, una roja com cal, que ha estat capaç de trencar la supremacia de la dreta, ha promès al senyor bisbe que ella i tot el govern pitiús assistiran a la missa de la patrona. Per la seva banda, el senyor bisbe es compromet a retirar de la catedral la placa amb els noms de les persones assassinades per un esbart de folls, hores abans d'embarcar-se cap a Barcelona. Va ésser a finals del trenta-sis. I quan el Comte Rossi va apoderar-se de l'illa, va trobar una població que no donava crèdit a allò que havia succeït en el castell. La placa de la catedral amb els noms de les víctimes data del trenta-vuit. El senyor bisbe d'Eivissa duu, per tant, seixanta-un anys de retard respecte al Cardenal Segura que, curiosament, va ésser un dels pilars espirituals del feixisme espanyol. Segura, però, va oposar-se al fet que Franco polititzàs els temples, i no va permetre que penjassin la relació de «caídos por Dios y por la patria» a la façana de la catedral de la seva diòcesi, que era la de Sevilla. En canvi, el senyor bisbe d'Eivissa sols accepta llevar-la de la seva catedral si Pilar Costa li dóna garanties d'haver domesticat l'esquerra. És evident que el senyor bisbe troba que el fet de perpetuar la divisió dels morts de la Guerra Civil en bons i dolents és d'allò més just. Cas de no ésser així, no actuaria de manera tan farisaica. Fins i tot estic per dir que, el senyor bisbe, està en condicions de recitar de memòria els noms que figuren a la placa de la catedral. Això no obstant, és molt probable que ignori els de tres eivissencs que, força temps després d'acabada la contesa, foren traslladats d'Eivissa a Palma, sotmesos a consell de guerra, i afusellats a la paret de Son tril·lo la matinada del trenta de setembre del quaranta-dos. Eren Joan Gómez Ripoll, Joan Janer Ripoll i Narcís Tur Viñas, els dos primers picapedrers d'ofici i l'altre baster. Foren assassinats per rojos, fredament, als tres anys i busques de la victòria nacional, amb el vistiplau de l'església. Potser el senyor bisbe d'Eivissa, si llegeix aquest article, quedi trasbalsat i decideixi tenir-los presents a les seves oracions, cosa que li agrairia d'allò més, perquè cal pensar que els va plorar ben poca gent. Si més no, mai no han figurat a cap placa. A la que hi ha a la catedral, sols hi han figurat els morts d'un bàndol, no els de l'altre. Hi han figurat seixanta anys, Déu n'hi do!, i haurien continuat allí pels segles dels segles si església i govern no haguessin arribat a un pacte per a traslladar-la a un museu. Per al senyor bisbe, el pacte ha resultat força avantatjós, perquè, a més a més de desfer-se d'un símbol que actualment desacreditava la institució que representa, s'assegura les primeres files de l'església plenes el dia de la festivitat de la patrona de l'Illa. La meva padrina materna deia que els capellans se les enginyen per no estar mai tots sols. Potser tenia raó.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris