algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
21°

L'èxit d'UM

Els fonaments polítics d'Unió Mallorquina no cal cercar-los només en el seu congrés de refundació, el 1993, ni tan sols en la seva fundació, el 1982. Per conèixer algunes de les claus de com analitza, decideix i actua l'actual UM cal anar una mica més lluny. A l'estiu de 1976, per ser precisos. Fa justament ara 23 anys un nacionalista de centre, Josep Melià, aspirava a crear un partit així (de fet el creà, el PNM, i anà a les eleccions, amb adherits, amb la marca Unió Autonomista) que pogués entendre's de forma confederal amb el que a Madrid s'estava creant, la UCD. Va fracassar. Per dues raons. Una, perquè a Madrid bona part dels que havien de ser els seus companys no estaren per la tasca i aquells que aquí haurien d'haver empès des del centre per una fórmula confederal, s'estimaren més la UCD governamental teledirigida des de Madrid (val a dir que Melià s'hi integrà també el 1979). La segona raó va ser que l'ànsia de Melià, unir tots els nacionalistes d'aquí per sobre de la divisió esquerra-dreta, va trobar el rebuig frontal del que aleshores era el PSI, avui PSM. Tot i intentar arribar a acords, via Antonio Tarabini, mai no es concretà res. A la tardor es produí definitivament el trencament de la família nacionalista (que, de fet, mai no havia existit) i les primeres eleccions significaren l'esvaïment formal de l'opció nacionalista de centre. El nacionalisme quedava protagonitzat en exclusiva pels d'esquerra. Una circumstància que en la primera fase d'UM (1982-1993) no canvià. Però a partir de 1993, UM apostà fort per recuperar la vella idea de Melià, ara amb el suport intel·lectual de Miquel Duran (que els setanta volia ser el braç nacionalista d'UCD, sector que d'alguna manera va ser el creador d'UM). Amb l'èxit dels dos diputats de 1995, UM aconseguí la presidència del Consell. Va ser aleshores quan part d'aquells teòrics del nacionalisme «interclassista» dels anys setanta començaren a deixar-se notar. Impulsaren una estratègia que, a pesar que molts nacionalistes d'esquerra es neguen a acceptar, entén els càrrecs com a purament instrumentals. En altres paraules: els càrrecs com a eina d'un projecte. Mai no a la inversa, que va ser precisament el gran error de la UM d'entre 1982 i 1993. Ara, amb les negociacions postelectorals s'ha començat a posar en evidència la nova UM i com usa els càrrecs per al seu projecte. Mai, en tot Espanya, un partit tan petit no havia aconseguit tant de protagonisme polític, local i nacional, com ha tengut UM i la seva lider Munar. A molts despatxos financers i polítics de Madrid, Bilbao i Barcelona es té el convenciment que Munar és la líder del nacionalisme balear. Això no és, encara cert. Però són molts els ciutadans que ho pensen. Aquest plus d'imatge és el gran objectiu assolit (molt més important que no els resultats electorals o el poder institucional, que ja va tenir UM en el passat però no amb la imatge que té ara) i que políticament es tradueix a haver creat un nacionalisme que és percebut socialment com una opció útil. La primera fase del projecte ha acabat: UM ha trencat el miratge del nacionalisme unipartidista i d'esquerres. Aquest ha estat el gran èxit d'UM. El que passi en el futur immediat ja ho veurem, però el que sigui haurà de passar per l'acceptació d'aquesta nova realitat. Segur que avui Josep Melià se sent satisfet i, sense rancúnia però amb un punt d'orgull reestablert, recordà aquell estiu de 1976.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris