cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
19°

En la mort del pintor Ramon Nadal

A més de pintor, Ramon Nadal va ser una paràbola sociològica de l'art illenc durant més de cinc decennis. Quan servidor era jove, qualsevol persona que volgués afirmar-se en contra de l'estancament cultural del país i en favor de la sintonització amb horitzons més amplis, havia de començar per manifestar el rebuig a la pintura de Ramon Nadal. Alguns paradigmes de la modernitat, en aquest ingenu i de vegades cruel posicionament, han tornat en pocs anys més estantissos que l'objectiu de tots els blasmes de l'avantguarda. No tothom participa en guerres amb ideals nobles. Han hagut de passar molts d'anys perquè comencem "només comencem" a projectar una mica de serenitat en els judicis, els rebuigs i les identificacions. Les valoracions precipitades que s'han fet durant tots aquests anys és obvi que se sustentaven en el desconeixement propi d'una cultura artística clandestina: és a dir, una cultura artística segrestada als despatxos de batles, regidors i funcionaris. Fins fa molt poc, ningú no podia veure una pintura d'Antoni Gelabert en un local obert al públic. Aquest foment sistemàtic del desconeixement, de la ignorància, aquest cultiu tenaç de la ruptura amb la història cultural del país ens ha fet especialment miserables. Qui podia sospitar en aquest país que, morint-se d'avorriment, en algunes parets de despatxos institucionals i en moltes col·leccions privades, hi havia obres de Ramon Nadal que s'inserien en una certa tradició de la qual feien part "tot el llunyanament que es vulgui" artistes tan valorats com el propi Gelabert o Fuster Valiente? Per a molts dels que vàrem ser joves quan ja no era hora de ser-ho, el fet que Ramon Nadal fos l'autor del retrat més conegut de Rosselló-Pòrcel era vist com un enigma neguitejant. El Ramon Nadal que coneixíem era el dels paisatges que omplien els pisos i els xalets dels nou-rics, paisatges, especialment marines, als quals atribuïem un conformisme a to amb un estat de coses molt més general. Aquell diagnòstic no naixia del no res, naturalment, però materialitzava la gran injustícia del desconeixement d'un pintor dotat, inspirat a estones, un artista que necessitava, per desenvolupar el seu art, treballar en un país una mica més culte.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris