algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
13°

Recobrar la il·lusió

No és que aspiri a un gall com el que regalà a G. Frontera, ni tan sols que em faci part dels seus somniats guanys com a cavallista, ni tan sols li festeig la seva Moni Maker particular però, a vegades, per caramboles de la vida un ha de ser una mica reincident, citar i manllevar collites d'altri. Divendres 23, en Francesc Bujosa parlava amb orgull de la seva petita pàtria, Son Ferriol.

Amb en Xesc compartim moltes coses i, entre tantes, s'hi compta Son Ferriol, el de la nostra infantesa. Un mateix espai físic, uns personatges semblants però vists des d'òptiques diferents; ell, "i perdona'm l'improperi"; és una generació més vell i per tant alguns dels mites que amb ell conviviren jo només n'he sentit l'aurèola, d'altres, que s'han congriat amb mi, ell només els coneix o bé de resquillada, o bé per la genealogia o per algun demèrit honrós.

Compartir espais com Ses Deu, mites com madò Maria Arnava, o amics de tanta calada com en Gabriel Janer no sé si dir que són luxes, però com a mínim són els nostres millors trumfos; ni pitjors ni millors que els d'altres contrades. Tanmateix, segurament perquè la meva infantesa gravita entre tres pols, "a més de Son Ferriol hi he de comptar Pòrtol i un hort que caplleva devers Puntiró", no som, a diferència d'ell, un ferrioler massa xovinista.

De Son Ferriol, en tenc com un regust agredolç. Per una banda hi ha aquells espais i aquella gent que ha confeccionat el meu univers mític i, a estones, literari, però per altra banda, hi ha una cara, no vull dir negativa perquè no ho és, però sí menys brillant. Entre els meus companys de jocs i d'estudis, més enllà de ser persones condretes, honestes i valuoses en els seus respectius oficis, no n'hi ha cap que hagi destacat en qualsevol dels àmbits socials, cívics, culturals, esportius, etc. de la vida; com a molt han arribat a ser regidors a l'Ajuntament de Palma, però són del PP i això, qüestions de la visceralitat em direu, a mi em fa una mica d'aresta. Del PP i amb gust de figa de moro verda.

Però heus ací que fa un any, fa estona d'això, aquests jovençans com jo, esperonats per un bon paper que havien fet a una competició escolar, volgueren fer un equip de futbol que jugàs a la lliga infantil. Eren gallets i autosuficients però, també, unes clovelles impressionats. El primer partit el perderen 11-0 contra el Monti-sion. Encadenaren una derrota darrere l'altra. A l'escola hi havia un mestre algaidí que dugué del seu poble reforços per tal d'evitar una covenada de paneres. Entre ells hi havia un jovenet, imberbe, seriós, ben plantat, bon organitzador del joc. Es deia Xesc Antich. Si bé no s'evitaren algunes derrotes, com a mínim, recobràrem una mica la il·lusió. Enmig d'aquelles cafeteres, n'Antich, l'autèntic líder, i els seus brillaven amb llum pròpia. Un dia que em vaig topar amb en Xesc, n'hi vaig parlar d'aquesta etapa.

Dins aquella clapa grisenca i mediocre de la meva infantesa, en Xesc Antich hi ha posat un buf de lluentor. Ara, que lidera un altre equip, m'ha vengut tot això a la memòria. Segurament no evitaran totes les derrotes però, com a mínim, ens han retornat la il·lusió.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris