cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Allò que hi ha

No sempre allò que trobes damunt taula és un plat de gust, però és el que hi ha i t'ho has de menjar tant si vols com si no. Potser l'escrit d'avui és motivat per això mateix, la constatació de tenir dins l'olla un material que escarrinxa l'enteniment de la gent d'aquí que encara conserva un poquet de dignitat, d'instint de supervivència com a poble, de voluntat d'idees per mirar-se al mirall i veure's amb claredat.

No ens hem d'enganar, en línies molt generals, actualment al personal d'aquí qualsevol excusa li és bona per girar la llengua a favor de la forana. Alguns en són culpables amb agreujants i altres no tant. Tants anys ens han venut que «el idioma de Cervantes» és l'únic que serveix per a qualsevol comunicació seriosa, ràdio, televisió, diaris, periòdics, que en molts casos els messetaris ho han aconseguit. I els mestissatges sempre representen una excel·lent excusa, tan bons com són per a la genètica però tan dolents per a la nostra cultura. Sempre es parla la llengua estrangera, quasi mai la pròpia d'aquí. Conec algunes excepcions; molt poques.

De tota manera, el més simptomàtic de l'ensinistrament és quan et topes de morros amb gent que, sense cap raó d'una micoia de pes maneja uns usos i costums ben estrambòtics, ben denotadors de desarrelament. Com és ara: l'encarregat del bar del Local Social del Club Nàutic Cala Gamba, nascut aquí de pares d'aquí, a l'hora de fer-te el compte, ha de sumar en castellà, i si li preguntes per què et contesta que així li ensenyaren a l'escola i així li va bé; en mallorquí s'embulla, diu. En castellà, també, qualque vegada, però vaja, aquesta és una altra qüestió. Un veïnat i amic, fa uns anys, en rotllana de nocturna tertúlia estiuenca ens féu la confidència "ratificada automàticament per la seva dona", que ells dos no aconseguien «trempar» al llit a l'hora dels esporàdics esplais sexuals si prèviament i durant l'acte mateix, no es deien moixonies en castellà; justificació clar, ells dos no podien dir que ho havien après a l'escola això del fornici en foraster, idò com que ho veien a les pel·lícules, els motivava més, era com a més real i es quedaren així d'amples. I efectivament, aquell mateix vespre vàrem poder comprovar la veritat de la feta, doncs, després d'unes copes de cava fresquet, es posaren una mica tendres i rebentaren a xerrar-se l'un amb l'altre en un «castellorquín» ossifarià macarrònic en escreix.

Un altre de per aquí, que amb la dona parla sempre mallorquí "en tots els casos, aclarí", als dos fills i a la filla, ja garrudets, els parlen en foraster. Inquirit sobre el particular del fenomen em diu que, mira, quan els nins eren petits, un estiu llogaren una casa d'estiueig a la Colònia de Sant Jordi, i a fi i efectes de poder anar a pescar i sortir amb tranquil·litat una estoneta a les nits a fer unes copes i prendre la fresca, llogaren una dona perquè els guardàs, i com que la dona era extremenya, idò els infants s'acostumaren a xerrar castellà, i encara ara.

Aquest darrer cas entenc que pot semblar un acudit xerec, però paraula que és d'un verídic tamany natural. I passa dels cent quilos, el protagonista.

I aquestes són les dolces que es serveixen a aquestes noces, estimats. Apa, alenar a fons i bogar. I recordar que les utopies no existeixen, sols són un invent de certes conveniències.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris