algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

Fons i forma

La distinció entre fons i forma no ens resulta massa rendible a l'hora de facilitar-nos la recepció d'un text, a l'hora d'entrar-hi una mica de peu pla o el més fàcilment que es pugui. Normalment, el fons cerca la seva pròpia forma, la roba o la vestimenta més adequada. Però també és ver que darrerament el tema s'ha complicat força pel fet d'haver-se posat de moda tractar d'invertir el procés, començar per una determinada forma i deixar que sigui aquesta la que configuri o faci aparèixer el seu eventual fons o contingut. Així, el pensament al qual eventualment arribaríem seria més una conseqüència de l'escriptura que no el pretext que la posaria en marxa. De fet, l'escriptor prescindiria del pretext, tot esperant topar-se, si de cas, amb un «post-text». Les rodes de la maquinària es posarien en marxa d'una manera entre misteriosa i embotida, entre inconscient i voluntarista, entre menfotista i nihilista, entre «tot val» i salga el sol por donde quiera. Tot plegat, el possible sentit d'un text, el mateix autor sols el podria descobrir, eventualment, post factum. Pròpiament, no hi hauria planificació del discurs. Certament, no hi hauria altra motivació que veure-les venir o cobrir l'expedient. Engeguem la maquineta de fer embotits i ja veurem si ens surten llonganisses, salsitxes o botifarrons.

Naturalment, que el panorama anterior pot semblar una mica exagerat. D'una banda, perquè una cosa són les teories i una altra la pràctica; de l'altra, perquè hi ha moltes maneres de donar prioritat a la forma d'un text. Però no pensin que ho sigui tant, exagerat. Quant a la distància que hi ha entre teoria i praxi, no oblidem tampoc que, en el cas del periodisme, per exemple, la mateixa necessitat ineludible d'omplir la columna diària i les conseqüents presses poden facilitar que l'articulista s'amolli pel tobogan de la improvisació "mai més ben dit" com un infant malcriat que fa una malifeta. I fins i tot en el cas de la literatura pretesament seriosa, després de l'estrany èxit dels nou volums del Tristam Shandy i del A Sentimental Journey de Laurence Sterne, i no diguem després de les elocubracions de Tel Quel, cal témer-se'n que la circumstància cultural és ben propícia a aquest tipus d'experiments i exercicis damunt la corda fluixa, per molt que sigui possible caure en la inanitat més absoluta. Ens agradi o no, escriure o novel·lar pràcticament sense argument, a base de digressions i més digressions, segons alguns entesos, també té el seu encant.

Però per molt que hi hagi qui, d'una manera o l'altra, ho defensi, a molts "vull creure que a una gran majoria" ens repugna totalment la pretensió d'anteposar escriptura a pensament, com si aquest fos sols una manifestació incidental del llenguatge. I una cosa és esser conscients que la llengua, i la cultura que l'acompanya o que s'hi dóna afegida, influeix i condiciona la nostra manera de pensar i una altra no caure en el fet que el pensament ho pot qüestionar tot, fins i tot un instrument tan decisiu com la llengua. I que el cas invers no és possible.

En tot cas, la nostra tesi és que, si se'ns posa en la disjuntiva de donar prioritat al fons o a la forma, hem d'optar necessàriament per donar-la al fons. Per molt que aquest no pugui manifestar-se si no és mitjançant una forma.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris