cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Encara

Encara són vius els homes i les dones i els nins que moriran aquest estiu a la carretera. Encara s'aixequen el matí i afronten el dia amb el conhort de les vacances pròximes a arribar, o ja començades, i encara es fan netes les dents per mirar, inútilment, de conservar-les de vells i encara pensen periòdicament en el futur, a veure créixer els fills, en plans de pensions, i encara tenen com tothom instants de pànic a algunes malalties i gaudeixen, com tothom, de l'energia present que prové d'imaginar la felicitat futura. Sembla cruel aquesta imatge, i ho és, però la crueltat precisa i innegable no prové de la imaginació sinó de la veritat. És segur que centenars de persones no arribaran al final de l'estiu, i aquesta dada és cruel perquè és indubtable.

Encara és més cruel el punt de vista d'aquests que ara veuen la llibertat occidental i la pròpia intimitat greument amenaçada perquè la policia de trànsit faci algunes fotos o situï alguns radars sense avisar, o retiri el carnet de conduir, perquè, diuen, l'excés de velocitat no mata. Tampoc no mata la pluja tot i que moltes vegades les notícies d'un accident comencin amb paraules que asseguren que n'ha estat la causa. Però mentre les carreteres, i els carrers, siguin l'escenari d'una epidèmia de mort i de patiment que supera en nombre i en estupidesa qualsevol guerra, qualsevol malaltia difícilment remeiable, qualsevol previsió, qualsevol innocència i qualsevol crim, sembla que tot el que faci l'estat és poca cosa.

Garantir la seguretat del trànsit, que només és una part de la nostra lliberatt, és un exemple de terreny en què encara és necessari defensar l'acció màxima de l'estat, i en qualsevol cas una acció que hauria d'ésser més extensa i més efectiva del que és. La gent que infringeix sistemàticament les normes de trànsit rep de l'estat la mateixa consideració que els conductors diguem-ne normals i que els qui són conscients de quines possibilitats de mort i de patiment s'amaguen sota la brillantor de les màquines que tenen a les mans, perquè l'estat, les autoritats d'aquest sistema que és el trànsit, estan massa ocupats pensant si és més útil fer campanyes dures "amb imatges dramàtiques, amb crits i sang i fetge, per a les quals no fa falta inventar res, perquè n'hi ha prou de posar-se amb la càmera a qualsevol carretera o a la porta de qualsevol servei d'urgències de qualsevol hospital, tot saben que si és un vespre de divendres o de dissabte l'espera serà menor" o toves "d'aquestes amables on joves somrients i adults atractius recomanen allò que seria normal però que no ho és: conduir amb responsabilitat, entre imatges de nins i de rosses tan atractives com inevitables i tan inevitables com irreals. Només la darrera campanya, feta per McCann-Erikson, costà dos mils dos-cents milions de pessetes, però no hi ha a l'horitzó de l'acció dels poders públics molt més que una allau de campanyes caríssimes.

El funcionalisme presentà la imatge del trànsit com la paràbola perfecta de qualsevol sistema social, perfecte en la teoria, generador de múltiples problemes (en alguns casos de més problemes que avantatges, de més despeses que beneficis, en qualsevol unitat comptable, siguin monedes o felicitat o patiment) en la realitat. Milers de persones es deixen la vida sobtadament en milers d'absurds accidents, tot sense culpa mereixedora d'aquesta pena de mort no contemplada per la llei però real i mecànica com el pas dels dies, però els defensors de la intimitat tenen escrúpols per si els agafen en una foto sense permís o els fan bufar sense totes i cada una de les garanties jurídiques que s'han inventat en els darrers tres-cents anys, gelosos d'una intimitat que ingènuament creuen que la mort respectarà demanant-los permís per tallar la seva vida. I qualsevol que hagi vist un accident sap que no hi ha temps de demanar res ni abans ni després.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris