cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
27°

«Els negres ajuden a fer fosca»

Aquest és talment el títol d'un poemari que Jaume Santandreu escriví un dia i publicà l'any 1978, tot de tornada de l'Àfrica fonda. Eren versos que naixien del pus de la nafra que havia congriant dins la sang del poeta l'observació de la fam, la injustícia i les misèries quotidianes per devers les terres de la negror. Jaume s'enamorà d'aquella gent perquè sofria, perquè ho passaven més de metre. Sempre ho ha fet, això, l'home. Encara ara exerceix d'estimador del personal que la resta rebutja, que quan se'ls veu dormits o gats o drogats, allargassats, rendits a un banc del Born gira tot d'una la mirada cap a una altra banda. Aquesta és la gent que en Jaume estima perquè sospita, millor dit: sap, com a bon profeta i experimentat, que, potser ell i un parellet crut més com ell, són l'únic fil conductor que comunica els marginats amb la micoia de vida que els resta, que sol ser curtona, entre sida, sobredosis i alchohòlics entotsolaments. Què faria el Crist en el meu cas? Es pregunta. I va i ho fa. Sempre ho he dit, jo, al que m'ha volgut escoltar: jo no crec en Déu, crec en Jaume Santandreu. I rima i tot, mirau.

Bé, tot això venia perquè, l'altre dia de pagès, a l'informatiu del migdia de TVE, hi va acudir un negràs com un canterano d'un temps, per dir-me així, en directe, enflocar-me, escopir-me, a mi, quan el treien de ca l'Ardiaca: tenc doblers però no em volen llogar cap pis perquè som negre! I repetí més fort: No em volen llogar cap pis perquè som un home negre! Racistes, que sou una colla de racistes! I ens ho deia a nosaltres, els mallorquins que no li volíem llogar un pis pel color de la seva pell.

I uns dies després, surt Jaume Santandreu i Miquel Segura també per la pantalleta per dir-me, per confirmar-me que sí, que aquí hi ha racisme. Que ningú no és racista fins que al piset del costat s'hi instal·la una família de gitanos. Etc. Etc. Fins i tot Segura tornà a treure allò que li pica tant, l'assumpte dels xuetes, tema que a mi em semblà tan ranci com poc comparatiu.

Tot en gros, entre Santandreu i Segura, m'acabaren de deixar l'estat d'ànim per sota del nivell de les rajoles.
Fins que vaig recordar la viscuda anècdota de la nineta rosseta i la dona negreta. Aquesta: a un dels meus viatges de treball en vaixell a Dènia, a mitjan travessia, passat Eivissa, al saló de butaques, dues fileres davant meu hi havia una dona que fullejava Lecturas amb la seva filla de devers quatre o cinc anys al seient de la vora, i a l'altre costat del passadís una dona de color que llegia El País. Aleshores jo, amb disgut per part del meu estómac, ja me n'havia adonat que el vaixell es movia una mica més del normal. El llevant empenyia amb força. La nineta rossa no perdia de vista la dona negra, bocabadada, com encisada. Com que el temps era llarg, la nineta es començà a posar nerviosa d'estar asseguda i s'aixecà de la butaca per botejar pel passadís. Però en una d'aquestes, una bandada del vaixell la tirà materialment damunt la dona negra. Aquesta, l'agafà per la mà i amb un somriure ample, la tornà a la seva mare. La nina, d'una manera absolutament instintiva es fregà les mans amb la faldilla, tot mirant-se-les fixament per descobrir-hi la màscara. Varen ser uns intants d'una fortor majúscula. Fotusíssims. La mare, adonant-se, amb molt bon criteri, li digué: «Venga, Cristina, dale un besito a la señora». I la nina li donà. Però després també es fregà els llavis amb el dors de la mà. O sia, que el remei fou pitjor que la malaltia. Aquest fet em restà clavat amb la xinxeta a l'arxiu de la memòria.

Però ara em serveix per consolar-me i dir, mirin, aquella nina no era racista, en tot cas no estava acostumada a veure persones de raça negra. Fins i tot és ben possible que fora la primera persona de color que havia vist en la seva curta vida.

Pot ser això que acab de dir em serveix íntimament per consolar-me un poquet. I per dir des de l'amplària d'aquest escrit que, no, mirau, no és que els mallorquins siem racistas, és que encara no ens hi hem acostumat.

I si passa, passa. Déu meu, quina feredat!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris