cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
21°

Flamenc institucional a Mallorca

L'any vint-i-dos, el senyor Antonio Chacón, que es trobava en el punt de més prestigi de la seva carrera com a cantaor, va rebre l'encàrrec, per part dels responsables del «Centro Artístico de Granada», de presidir el jurat del «Primer Concurso de Cante Jondo» d'aquella ciutat. Els altres components del jurat, que ell mateix va designar, eren Federico García Lorca, Ignacio Zuloaga, Andrés Segovia i Santiago Rusiñol, un català. Es concediren dos premis "ambdós de la mateixa quantia: mil pessetes", i un d'ells va ésser per a un infant de dotze anys, anomenat Manuel Ortega. Aquella gent, convocada per Chacón, de procedència geogràfica i cultural ben diversa, de manera que hi havia un andalús, un basc, un castellà i un català, acabava de descobrir Manolo Caracol, un dels cantants més significatius del flamenc de tots els temps. No cal, per tant, haver nascut a les terres d'Andalusia per a saber reconèixer qualsevol de les coses bones que produeix aquesta terra. D'altra banda, Granada acabava de retre un gran servei a la cultura pròpia i demostrava com es pot treure profit als diners públics si s'administren sàviament. No és, aquest, el cas del «Certamen de Cante Flamenco Ciudad de Llucmajor», que ja ha superat dues convocatòries sense pena ni glòria. Arran d'un article, titulat Flamenc a Llucmajor, en el qual criticava el fet que se subvencionàs aquest concurs amb quatre-centes mil pessetes dels fons públics, el senyor Josep Sastre em va remetre un E"mail, força amable, en el qual m'expressava la seva sorpresa pel meu rebuig cap allò que ell considera (i jo també) una manifestació artística. De la carta del senyor Sastre es desprèn el neguit que li provoca el fet de sospitar que aquells que ens deim nacionalistes "en el meu cas hauria d'explicar que som d'esquerres i, per pura coherència ideològica, nacionalista", no practiquem la política de l'exclusió cultural, sota el pretext de defensar la identitat pròpia. No sé què opina cadascú, però doni per cert que el meu nacionalisme passa per obrir les finestres de ca nostra de bat a bat a totes les cultures del món. Així mateix, li puc garantir que som un enamorat del flamenc, fet que és una de les poques expressions espontànies, excelses i no mistificades de la persona que es produeixen al nostre voltant. García Lorca escrivia, en referència a una actuació de la Niña de los Peines, que «se levantó como una loca, tronchada igual que una llorona medieval, y se bebió de un trago un vaso de cazalla como fuego, y se sentó a cantar sin voz, sin aliento, sin matices, con la garganta abrasada, pero ... con duende». L'encís, en aquest cas, rau en l'espontaneïtat admirable d'aquests cantants. No m'estic de dir-ho. Quedi clar, per tant, que res no tenc en contra del flamenc, sinó que més aviat en som un admirador i un seguidor. Ara bé, quan critic la celebració del concurs de Llucmajor, em mouen altres qüestions que no tenen res a veure amb la dimensió artística de l'acte. La primera és que Llucmajor no és Granada. La segona, que la situació de la cultura catalana, a Mallorca, no és tan satisfactòria "ni d'un bon tros!" com per a dedicar els doblers públics a promoure manifestacions culturals que ja gaudeixen de tot el suport institucional a la seva terra d'origen. I la tercera rau en el fet que el flamenc és l'expressió més genuïna d'un poble veí, admirable per molts de conceptes, que no mereix ésser vexat ni prostituït en mans d'aquells que actuen amb mentalitat alienada, gasiva o colonitzadora. En paraules ben planeres, vaig en contra d'aquells que fan dolent allò que és bo. Ho declar públicament, en contra d'uns principis estètics que m'aconsellen no parlar de mi mateix, per satisfer la petició del senyor Sastre. La sinceritat que traspuava la seva carta mereixia resposta.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris