algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
22°

El front del PP anti-tothom

L'any 1992 el president del Govern i del PP, Gabriel Cañellas, destituí Maria Antònia Munar del càrrec de consellera de Cultura. El motiu? Que no havia aconseguit tancar el procés de fagocitació que havia començat el 1988, quan aconseguí que Jeroni Albertí iniciàs la retirada de l'activitat política. Destituí Munar del Govern, caçà tot quant càrrec d'UM pogué i dos anys i mig després apujà del 3% al 5% el mínim per obtenir representació. El PP considerava que ja no li feia falta cap aliat i que podia aniquilar UM. Però les eleccions de 1995 no acabaren amb UM. El cop, per al PP i per a part de l'oposició, va ser enorme. Aquell estiu de 1995 l'esquerra va convertir els dos únics diputats d'UM en el pivot de la vida política balear. No és que UM se n'hagués anat amb l'esquerra, és que el PP l'hi va empènyer i l'esquerra, sorpresa, acceptà convertir Maria Antònia Munar en presidenta del Consell. El PP hauria pogut rectificar el 1996 aquella enorme badada de Cañellas. Amb Cristòfol Soler els conservadors haurien tengut una opció. Soler, no debades, era vist a UM com un gran perill. No podia ser titllat de cavernícola, com Cañellas, i tenia el perfil necessari per estrènyer l'espai polític i d'imatge d'UM. Fins i tot si UM hagués sobreviscut a Soler, res que no fos el pacte PP-UM hauria tengut cap sentit. Però aleshores tornà a aparèixer Cañellas i es carregà Soler. L'errada va ser olímpica. Quan es va conèixer que el traïdor a Soler, Matas, era el que ocupava el Govern, la catalogació d'aquella operació superà de molt la condició d'errada, era un exercici de supèrbia amb tocs de suïcidi, era apostar-s'ho tot a una carta: o majoria absoluta o res. Els següents tres anys ho demostrarien. Matas i el seu Gabinet Caligari assumiren l'obssessió de Cañellas contra UM, de manera que allà on hi eren els de Munar, mai no serien els del PP. UM, molt preocupada per l'efecte Soler, respirà tranquil·la. El camí era obert. El PP havia optat per donar carta de legitimitat social i política al fet que UM mantingués el matrimoni de conveniència amb l'esquerra. Els conservadors, que Déu els conservi la capacitat d'anàlisi politica, optaren per fer el front anti-tothom amb la ridícula esperança que UM es dissolgués entre tanta esquerra. Només Verger veia el perill, però el feren callar (tampoc no els costà gaire). El regnat de Matas basà tota la seva actuació política en no ser allà on era UM (i, per tant l'equerra). Aturar urbanitzacions? Tothom manco el PP. Manifestació ecologista del 1998? Tothom manco el PP. Acabar amb l'OCB? Tothom en contra manco el PP. Diada per la Llengua del 1999? Tothom manco el PP. Himne de Mallorca? Tothom manco el PP... El missatge que llançava a la societat el PP de Matas era clar i llampant: nosaltres a un costat, tothom a l'altre. La infinita supèrbia els va fer pensar que podrien vèncer a tothom. S'equivocaren, tot i que cal reconèixer que per molt poc. Però el suficient. El front-anti-tothom va perdre les eleccions. I clar, tothom, excepte el front, ara governa. Si el PP vol tornar a governar no té més remei que rompre el front, sí, però el seu, que és l'únic que existeix i que els ha fet perdre les eleccions.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris