algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

El Coliseu Balear

Demà, a les cinc de l'horabaixa, farà setanta anys que va inaugurar-se el Coliseu Balear. Actuaren el cavaller Antonio Cañero, amb dos bous del senyor Abente, i els toreros Antonio Mázquez, Nicanor Villalta i Félix Rodríguez, amb altres sis del senyor Pablo Romero. Les graderies s'ompliren de gom a gom amb gent arribada a Palma des de tots els indrets de Mallorca. Fet i fet, el Coliseu s'inaugurava en el moment que els toros despertaven més interès entre els mallorquins, quan Delmonte era un joneguer de moda i s'esperava que Quinito Caldentey quallàs en figura. En el recinte del Coliseu s'han encès tantes passions entorn a la glòria i a la mort, que en passar-hi per davant no puc evitar l'evocació d'un caramull d'històries que fan referència a l'èpica i a la picaresca. Parlem únicament dels trets més rellevants com són ara la ferida de Delmonte, la xiulada de vint minuts que el públic dedicà a Quinito, tan escandalosa que no la igualaria ni un tenor que fes un gall al Liceu; la lliçó de toreig que va donar Jaume Pericàs a Manolete o les actuacions de toreros tan emblemàtics com són Martorell, El Viti, Ordóñez, Antoñete i tants d'altres. Abans que l'empresa actual desprestigiàs la plaça amb una programació turística i insubstancial, jo hi anava sovint, a la plaça, i a cap altre indret no he pogut experimentar tan vivament el gust agredolç de la vida. La derrota de l'home, en els toros, té un exquisit glamour unamunià. Ara mateix em ve al cap la imatge de Pablo Gómez Terrón, un torero d'Almeria, cosit a banyades, que havia fet un pensament sobre el seu futur: si triomfava a Palma continuaria provant sort a les places; si fracassava o la seva actuació passava desapercebuda, aplegava definitivament i l'endemà agafava el tren cap a Alemanya. Era una tarda de novembre, amb sol esmorteït i la tardor als arbres. I el record a ell, pensatiu, vestit totalment de groc, al pati de quadrilles, mentre jo tractava d'endevinar a quin plec d'aquell vestit lluminós guardava el bitllet de Renfe. Com era de preveure les coses no li rutllaren gaire bé, així que emigrà amb el contracte de treball a la butxaca: tenia feina de metal·lúrgic a una d'aquestes fàbriques enormes que vesteixen mil obrers amb granota blava. No he tornat a tenir notícies d'ell, però pens sovint en la tristesa que li deu omplir el cor quan recorda la vida passada. En tot cas, la meva intenció no era divagar sobre toros i toreros i sí parar esment sobre la situació del Coliseu Balear, tot aprofitant el seu setantè aniversari. Pressent que és un edifici en perill de desaparició, cosa que els mallorquins, ara que hi som a temps, hauríem de proposar-nos impedir de totes totes. Els símptomes de decadència són clamorosos. Dies passats, la gent que habita als voltants sortí al carrer per a manifestar-se en contra dels renous que provoquen els concerts nocturns que programa l'empresa. Si més no, aquest era el motiu principal de la seva protesta, encara que també expressaven el rebuig dels atemptats "aixecament del pis de la plaça, forats a les parets de l'edifici per a passar-hi cables d'electricitat, etc." que pateix l'edifici d'ençà que el senyor Balañà el lloga per a celebrar-hi torneigs de tennis o altra mena d'espectacles que obliguen a agençar la seva estructura. El senyor Balañà, evidentment, té dret a llogar-la a qui vulgui, no en va n'és el propietari. En canvi dubt que pugui fer malbé una de les construccions més singulars de les dissenyades pel senyor Gaspar Bennàssar, fins al punt que ha estat qualificada pel Cossío com «la más importante y bella de cuantas plazas se han construído en este siglo». Aquesta joia, que el senyor Balañà menysprea, va ésser aixecada amb pedra mallorquina i té cabuda per a setze mil persones, si fa no fa dues mil més que la molt anomenada Maestranza de Sevilla. Precisament faig la comparança amb una de les places més emblemàtiques del món, per significar que el Coliseu ha ocupat un lloc rellevant a la vida social mallorquina. No pretenc però, Déu me n'alliberi!, encetar una discussió sobre la conveniència o no de fer toros a Palma. Em limit a expressar el meu suport als veïns que han denunciat les agressions que pateix l'edifici, perquè no podem permetre la seva degradació gradual. Vulguem o no vulguem, la plaça de toros és una peça valuosa i única del patrimoni arquitectònic mallorquí. N'hi ha prou amb aquesta certesa per a exigir que se la preservi dels actes vandàlics.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris