cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
24°

Lleva't tu, que m'hi pos jo

L a senyora Maria Antònia Munar i algun altre "gairebé entusiasmat, si va a dir ver, per les noves quotes de poder aconseguides o que li han estat promeses, si la negociació no es desbarata" sembla que s'ho estan passant vertaderament bomba. S'esperen coses mai no vistes com a conseqüència dels resultats d'aquestes darreres eleccions del 13J i de la formació, a nivell autonòmic, del denominat Pacte de Progrés: tots els Davids contra el Goliat més votat, però que no ha aconseguit la majoria absoluta. La més decisiva, sense dubte, l'apartament o la separació d'aquest Goliat de via estreta, del Partit Popular, del poder de la CAIB "quin nomet més horrorós, contrari a tota eufonia" després de tants d'anys de detentar-lo i sobretot fruir-lo. Si això realment s'aconsegueix, en una societat tan conservadora com la nostra, la veritat és que la feta pot esser qualificada d'històrica. I, certament, tots els ciutadans que pensam que la gràcia de la democràcia està en l'alternança, podrem dir que estam d'enhorabona.

Tanmateix, per molt que ens poguem trobar il·lusionats per la possibilitat o la imminència d'un canvi tan sonat, la veritat és que l'espectacle que ens està donant la classe política "sí, ja sabem que tenim els polítics que ens mereixem" des del dia següent a les eleccions fins a l'hora present no resulta exactament d'allò més encoratjador o reconfortant. Perquè també és gros que després d'una mesada d'intenses negociacions encara no s'hagin pogut posar d'acord els integrants del denominat Pacte de Progrés respecte a com es repartiran les sopes o les menjadores "més que les feines! Cal sospitar, és clar, que els nostres partits polítics no tenen una excessiva experiència en matèria de pactisme "malgrat els darrers quatre anys en el Consell Insular de Mallorca" però, sobretot, el que resulta d'allò més inquietant és el grau de personalisme amb què es porten les discussions, part damunt tota consideració ideològica o de programa. Com si a hores d'ara l'astúcia fos la suprema virtut política, i com si la capacitat de maniobra i d'estratègia fos més important que els programes polítics concrets oferts als electors. Perquè, en realitat, hi ha moments del xou que sembla que pugnen molt més per a aconseguir poder que no per a defensar cap programa de mesures específiques. Com si el que realment importàs fos tenir la paella pel mànec, no els menús que teòricament pretenen servir-nos.

Així, una bona part dels polítics nostrats poden trobar-se d'allò més entretinguts "o fins i tot gairebé entusiasmats" amb les perspectives que tenen a l'abast, o que creuen tenir a l'abast. Però l'eufòria de la senyora Maria Antònia Munar i adlàters o assimilats no sembla que hagi contagiat gaire els ciutadans que no ens hi jugam exactament les sopes "o que almanco veim la representació o el ball des de la barrera" i tanmateix pagam la festa. Gosaria dir que fins i tot el fet imminent que poguem descansar quatre anys de govern del PP no ens acaba de consolar respecte a la poca qualitat de l'espectacle de les estirades actuals. I sembla que encara en tenim per a dues setmanes més!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris