nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

Conversa de repressió i mort

Sempre hi ha coses per contar entorn al devuit de juliol. Fa un mes, aproximadament, em va telefonar una religiosa per fer-me saber que la versió que jo donava de l'assassinat de Llorenç Antich, en el Diccionari Vermell, no coincidia amb la seva. Per a situar-nos, els aclariré que Llorenç Antich, de malnom Mora, militava a Esquerra Republicana Balear i el trenta-sis era regidor del seu poble, Algaida. Llorenç Mora, el glosador que honora amb la seva gràcia punyent la contraportada de Diari de Balears, era nebot seu. I el pare de qui presidirà el govern, Francesc Antich, també. A Llorenç Antich l'assassinà un escamot de falangistes, la nit del setze al desset d'agost del trenta-sis, a Son Coletes. I el seu cadàver, així com els d'altres vuit algaidins, va ésser ruixat amb benzina i cremat per tal d'estalviar feina als enterradors. Sobre Llorenç Antich no pesava cap ordre de detenció. S'havia entregat voluntàriament a les autoritats rebels, la tarda del dia abans a la seva mort, i romania retingut a una estança de la Casa de la Vila. De manera que, segons la meva versió, la seva esposa, alarmada per la seva desaparició sobtada, va presentar-se, el migdia del desset, a la taverna que regentava un familiar, falangista i home de pes a l'ajuntament. La conversa que es va produir entre la dona, que aleshores ja era viuda, i el seu parent, va tenir el to de crispació que vostès, lectors, poden imaginar-se. Reproduesc del Diccionari Vermell: «On se n'han duit en Llorenç? Digues, on se n'han duit en Llorenç? Digues-m'ho o en faré una de grossa». Són, aquestes, les paraules textuals que va pronunciar la viuda. Quan ja era al carrer, i continuu citant el meu llibre, l'esposa del taverner l'acomiadà amb un consell farcit d'amenaça. Va etzibar-li: «Idò alerta amb el que fas, que allà on l'han duit també t'hi poden dur a tu». I ara dos aclariments. La religiosa que es va posar en contacte amb mi és filla dels taverners, i tenia interès a precisar que aquesta darrera frase cal atribuir-la al seu pare, no a la seva mare. A més a més, vol deixar clar que va ésser pronunciada en to d'advertència, no d'amenaça. Si diu la veritat, l'assisteix tot el dret del món a ésser escoltada, ja que afirma que va ésser l'únic testimoni de la disputa. A la taverna hi eren el seu pare, la viuda de Llorenç Antich i ella, una criatura d'uns deu anys. Ho dic, perquè em demanà que ho digués. De tota manera volia altres coses de mi, com és ara que cregués en la innocència del seu pare respecte de l'assassinat en massa d'algaidins, entre els quals es trobava Llorenç Antich, i que fes un esforç per comprendre els estralls emocionals que ha provocat a la seva família l'ombra del dubte. Quant a la primera petició, allò que pensi o deixi de pensar jo no té la més mínima importància. Pel que fa a la qüestió dels remordiments i dels odis que genera una tragèdia d'aquesta magnitud, me'n faig càrrec. Què més puc afegir? Ens veiérem en el convent on passa la seva vellesa, ja ho he dit, fa un mes llarg. N'és, del convent, l'únic habitant. M'assenyalà una persiana, que dóna al carrer, per on qualque desconegut deixa esmunyir, de tant en tant, fotocòpies de la pàgina del Diccionari Vermell que fa referència a Llorenç Antich, cosa que no deixa d'ésser una acció del tot repudiable si realment és certa. La religiosa en qüestió es troba en el llindar de la vellesa; és a dir, a una edat en què els records de la infantesa ocupen, de mica en mica, els espais de la memòria. I dóna contínuament voltes a l'escena d'aquell migdia d'estiu a la taverna familiar, quan el seu pare discutia amb una dona embravida. Per a ella, el devuit de juliol era un eco que s'havia anat extingint a mesura que es feia adulta, i que ara, inesperadament, torna a recuperar un so estrident que amenaça d'eixordar-la. Així em parlava de la necessitat de fer justícia a la memòria del seu pare, així em reclamava el dret que té al perdó quan feia referència a la parentela que la ignora de llavors ençà, ara farà exactament seixanta-tres anys. Mentre parlava vaig pensar: Déu meu, seixanta-tres anys sobrepassen amb escreix el mig segle i s'encaminen cap als tres quarts! Com aquell que diu, una eternitat. I tanmateix, tot i el temps transcorregut, continuarem parlant en present de les seqüeles de la guerra.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris