lluvia ligera
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
26°

Aznar i el dret d'autodeterminació

Ens ha sorprès a tots veure l'aclaparadora ignorància de la nostra realitat que han demostrat els més conspicus comentaristes polítics del país en parlar del pacte de progrés que s'està congriant a les nostres illes, però molt més greu és encara la creuada demagògica que han posat en marxa les altres instàncies del PP, a les quals s'hauria de considerar perfectamet informades de qui és qui a la nostra terra. A mi, en tot cas, me sembla que, fins i tot al marge de qualsevol afinitat o discrepància ideològica, a un ciutadà amb sentit de la responsabilitat li ha de fer mal de cor veure que tenim un president del Govern central capaç de dir tantes bajanades. Una de les més grolleres ha estat la seva reacció davant la invocació feta per alguns diputats que, a l'acte de promesa del càrrec, han fet constar que no renunciaven al dret d'autodeterminació del nostre poble. Segons Aznar, el PP «no està disposat a cap tipus d'acord amb els que consenten el principi de l'autodeterminació». Deixem de banda la contradicció que suposa el fet que el PP té en vigor pactes, sense els quals no governaria Espanya, amb partits que també defensen (no sé què vol dir consentir, en aquest context) aquest principi. Deixem de banda també el fet que l'afegitó que de sobte tant preocupa el senyor Aznar és totalment irrellevant, al marge del seu eventual valor testimonial, que ja és cosa molt opinable. Quan es fa la promesa o jurament del càrrec de diputat, a ningú no li demanen que renunciï a res. Vull dir que bellament es podria dir: «Sense renunciar absolutament a res, sí, ho promet». El que resulta decisiu és que amb aquesta afirmació, el PP se situa fora del col·lectiu de partits i països, democràtics i no tan democràtics, que proclamen que un dels drets irrenunciables de tots els pobles és precisament el de l'autodeterminació. El senyor Aznar podrà invocar la Constitució, recordant inútilment, com han fet també molts altres, que el dret d'autodeterminació no hi és previst. Segons la interpretació generalment acceptada, aquest dret és tan intrínsec a l'essència d'un poble com el dret a la vida ho és a la condició humana, i per tant està per damunt de la Constitució, és a dir, del fet que a la Constitució se'l reconegui explícitament o no. Una altra cosa és que el senyor Aznar no estigui d'acord amb una de les conseqüències que podria tenir l'exercici d'aquest dret, com seria que un dels pobles que integren l'Estat espanyol decidís separar-se'n, i que per tant, arribat el cas, fes campanya, tan aferrissada com volgués, perquè tal separació no tengués suport majoritari. Però la negació del dret en si, com si el seu sol plantejament ja fos un delicte de lesa pàtria mereixedor de la més dura condemna, no fa més que definir inequívocament el senyor Aznar com a representant de la dreta més reaccionària, per molt que ell vulgui fer creure que s'ha centrat. Podrà dir que la Constitució no preveu, i per tant no regula, l'exercici del dret d'autodeterminació. Però la reivindicació d'aquest dret, tant si es fa amb caràcter genèric, com és el cas de l'afegitó que comentam, com si es fa explícitament en defensa d'una de les opcions que poden resultar del seu exercici, que seria la constitució d'un Estat propi separat d'aquell en el qual el poble en qüestió estava integrat, és la cosa més legítima, lògica i natural del món. Entre altres coses, perquè impedir que un poble que, per aclaparadora majoria, es volgués separar d'uns altres per fer el seu propi camí, pogués fer-ho, seria una acte d'imperialisme genocida. I supòs que aquesta és una actitud que avui en dia ja no defensa ningú a Espanya. Ni tan sols el senyor Aznar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris