nubes rotas
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
22°

Elegia per a les petites coses

Hi ha un punt en què arraba- ssar-te una paraula és una operació complicadíssima. No saps què en sortirà, de la canonada pregona on els sentiments es transformen en mots. No saps mai si sortiran condretes, les paraules. Si seran agres, agressives, dolces, pudentes, maquillades, o, senzillament inútils. No ho saps, sobretot quan han d'afrontar una realitat tan indefugible i aspra com la mort. No la mort en abstracte, ni com a tema metafísic, ni tan sols com a tema poètic, sinó la mort tràgica i dura, inesperada, gairebé a la cuneta d'una carretera, d'una persona que has conegut i, entre tu i ell, s'han establert unes sinuoses complicitats.

En Biel Ferrer ha estat alumne meu. No puc dir que destacàs ni per bé ni per mal. Era, com tants d'al·lots de la seva edat, dels que navegaven per la vida sense un nord massa fix. Desmotivats per a l'estudi, feien acte de presència a l'aula potser aferrats, sense saber-ho i tot, a aquella màxima tan casolana de «qui dies passa, anys empeny». Però era un alumne sa, sense malícia, sense voler, com d'altres fan a vegades, amagar les seves mancances rere cortinatges d'excuses estufades i pretencioses del tipus: «el professor lesiona la meva autoestima» o d'altres més de tota la vida com «el professor me té ràbia...» No, ell arribava silenciós, amb un somriure ripuntant. Mai no li vaig haver de cridar l'atenció, no havia d'amortir el seu desfici parlant, incordiant el veïnat; com a molt, els dilluns a primera hora, irreverentment consentit per mi, iniciava el to d'una becaina. Era dels pocs alumnes que sabien gloses. Tant és així, que el dia de l'examen final, conscient que ens veuríem per setembre, m'omplí el paper amb dues gloses ben vitenques. Dissortadament, per a ell aquesta revàlida ja no arribarà mai.

La seva mort mai no hauria passat de la consternació pròpia que es produeix en un poble petit quan 19 anys han quedat segats inesperadament. Però la providència volgué que passàs en un punt negre de trànsit, el creuer entre Campanet i Búger. I la seva mort posà de manifest que aquella vaporosa il·lusió de ser la Comunitat més rica d'Espanya pot ser-ho amb xifres a la mà però la qual cosa no implica que entre tanta xifra setinada no supurin unes carasses imperdonables.

Perquè tots sabem que al nostre redol, només en infraestructures viàries, es podrien fer moltes millores, es podrien reciclar moltes carreteres i carreteretes. A vegades bastaria que li posassin com si diguéssim una mica d'espadradap, com a molt fer-los un lífting. Per posar un exemple que tenc a prop: eixamplar la carretera que va de Pòrtol a Santa Maria. Però aquestes són petites obres que els nostres governants van ajornant dia rere dia. És clar, no permeten inauguracions sumptuoses, ni «sobrets» que dirien els malpensats del cafè del meu poble.

És una llàstima que per arreglar aquestes petites coses es necessiti que allò que tant estimaves tu i els teus se t'hagi escolat: la vida. És una llàstima que per endreçar aquestes minúscules coses allò tan íntim i anònim, el dolor dels teus, s'hagi transformat en portada d'un diari. Estic segur, Bielet, que viuràs una mica més a través dels teus òrgans que la teva família tan generosa, a l'hora de l'infortuni, va donar. Siguis allà on siguis, per tu i només per tu, aquesta petita elegia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris