algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Morandi, atemporal

Hi ha pintura de moltes menes. Per començar: hi ha una pintura dels colors "les obres de Van Gogh i de Gauguin podrien esser-ne bons exemples" com hi ha una pintura de la llum, pintors que han volgut retratar o copsar la llum, que és tota una altra cosa, encara que es manifesti, òbviament, mitjançant totes les possibles matisacions o gammes dels colors. Els quadres de Velázquez serien, sens dubte, el més alt exemple d'aquest altre tipus de pintura.

Però si hi ha pintors dels colors i pintors de la llum, hi ha un valor pintura que es troba per damunt aquesta distinció, com també part damunt dels successius estils, les diferents escoles i, en definitiva, tots els ismes sense excepció.

Una colpidora demostració d'aquest fet el trobam en els olis de Giorgio Morandi (1890-1964), el pintor de Bolonya que un no sap si classificar entre els antics "Piero della Francesca, Giotto, Uccello" o entre els moderns "Cézanne, Braque, Carrà, els Macchiaioli", tan inclassificable ens resulta la seva obra personalíssima. Especialment, en els seus paisatges "més que en els seus bodegons o natures mortes", paisatges sempre de petit format però d'impacte estètic gran. L'exposició antològica que es fa aquest estiu al museu Thyssen-Bornemisza de Madrid (300 pessetes l'entrada per als estudiants o els majors de seixanta-cinc anys) és una oportunitat de comprovar-ho o constatar-ho. De fet, de les tres o quatre exposicions temporals que hi he vist, és la que m'ha fet una major impressió.

En realitat, ha estat tot un descobriment inesperat. I la confirmació que el valor de la pintura es pot trobar dins qualsevol estil o qualsevol escola. I que la llum es pot pintar perfectament amb mitges tintes "per molt pejoratiu que soni aquest sintagma", amb colors que fugin de tota estridència i afinin d'allò més per a obtenir el matís verídic, la major transparència, la major immaterialitat. I que en formats petits es pot dir tot el que s'ha de dir. I que l'austeritat quasi monacal i la independència de les modes no perjudiquen l'obra d'un artista. I que les fronteres "i l'enllaç i l'articulació, la confluència!" entre el que és figuratiu i el que és abstracte són molt més subtils i difícils de situar del que ens pensam sovint sovint.

I, per favor, no caiguem en el clixé de dir que Morandi és el pintor de les botelles i dels bòtils, ni pretenguem fer-nos una idea de la seva obra en base de reproduccions fotogràfiques en blanc i negre. Fins i tot les reproduccions en color no acaben de fer justícia a les seves interpretacions de la llum damunt els seus bodegons polsegosos, que sempre semblen acotxats per la pols acumulada pel temps. I el seu mateix autoretrat de 1925, per exemple, s'ha de veure al natural per a poder apreciar el seu poder vertader. Ni tampoc donem massa importància a la seva llegenda d'home retirat, de solitari protegit per les seves tres germanes, de professor de gravat provincià aïllat en la seva estimada Bolonya, la ciutat que es disputa amb Torino l'honor de tenir més quilòmetres de carrers porticats i amb cap altra la de tenir la universitat més antiga d'Europa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris