algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

El GIL com a símptoma

Tot l'afer de Melilla, amb el PP i el PSOE intentant aturar el GIL, demostra fins a quin punt bona part dels polítics estan cecs i permeten el creixement d'operacions com la de Jesús Gil. Pertot arreu, inclosa Mallorca, s'han fet uns pactes municipals que posen els pèls de punta a qualsevol persona normal, però els polítics continuen convençuts que la seva missió és redreçar, a través d'acords a espatlles de la ciutadania i molt sovint amb obscures intencionalitats, les equivocacions de la gent quan vota. Són del tot incapaços, excepte poques excepcions, d'exercir l'autocrítica i, encara amb menys excepcions, d'acceptar la crítica externa, i per això excusen qualsevol pacte. Accepten tot tipus d'acord municipal, per vomitiu que sigui, mentre els reporti cadires i els hi és del tot indiferent que molt gent pensi que «tots són iguals». No és ver que ho siguin, tots d'iguals, però a vegades ho pareixen. Amb aquest descrèdit de la política i dels polítics, a qui pot estranyar que fenòmens com el GIL tenguin el camí aplanat per desenvolupar-se? L'invent de Gil no és exactament homologable a la ultradreta europea, com a vegades se li diu per llevar-li importància, que aspira a ocupar el migrat espai polític avui inexistent a Espanya en general i a Mallorca en particular. No és un espai ideològic nazi-feixista que hagi d'existir dins la normalitat política, per molt repugnant que sigui. És encara pitjor, és comparable a alguns d'aquests moviments polítics antisistema de tall populista d'Hispanoamèrica que beuen del desànim absolut que provoquen els polítics tradicionals: de dreta, centre i esquerra. És cert que Gil no pot posar en perill la democràcia però sí que, almanco, ja és un problema considerable a determinats llocs. I ho pot ésser a molts més. Salvant les distàncies i en una mesura molt menor, Gil és com el sinistre personatge que governa Veneçuela, Hugo Chávez, que combina la presidència teòricament democràtica amb anuncis d'involució estil Fujimori i tot adornat amb presentació de curiosos programes de televisió. Igualet que Gil, encara que aquest com a dictadoret de Marbella: lleva la paraula a l'oposició, fa els seus negociets, i, també, presentava un programa a Tele 5. Calcadets un de l'altre. Quan Gil feia aquell programa, en aquella piscina de Marbella, era una espècie de pallasso que a tots ens feia riure. Ara ja no fa tantes rialles. Comença a fer por. L'espectacle de Melilla, on els totpoderosos PP i PSOE es veuen obligats a pactar per barrar-li el pas, demostra fins a quin punt quan els partits tradicionals fallen, molta gent està disposada a escoltar i votar el que sigui. A Melilla els conservadors, els socialistes i els independents duen dues legislatures fent pactes uns contra els altres, mocions de censura que ningú no s'explica... i la ciutat degradant-se. Ara intenten reaccionar però ja és massa tard, perquè el GIL ja no és cap broma. D'aquí a vuit mesos podríem tenir aquest personatge assegut al Congrés dels Diputats. Aquí, a Mallorca ho veim com una cosa llunyana, i els nostres partits l'únic que els preocupa és a veure si poden fotre el de devora, encara que sigui amb pactes municipals que fan més pudor que altra cosa. Llavors, quan desembarqui el GIL o aparegui una formació autòctona amb el mateix tipus de populisme, serà el moment en què ploraran i intentar fer pactes per desallotjar a determinats sinistres personatges d'importants batlies. A pesar que per ventura ells mateixos els hagin creat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris