nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

«Havérem preferit Teodor Úbeda»

M'ho comentava l'altre dia un del gremi: «L'arquebisbe de València, don Agustín García-Gasco, no ens agrada a quasi ningú. Molts havérem preferit Teodor Úbeda... és d'Ontinyent, valencià i tot això...». Posats a fer molestes confessions aprofite jo també per mostrar el meu desgrat envers García-Gasco. Em queixe des dels àmbits de la cosa pública, o encara hi ha algú que dubte del paper que juga l'església en la nostra societat contemporània? Al capdavall, i per més que s'empenyoren alguns despavilats, les coses de Déu són bàsicament també les coses dels homes... i de la política.

Don Agustín arribà a València provinent des de Madrid i és probable que ni a ell mateix el seduïa la idea de la seua nova destinació. Home amb ambicions cardenalícies, probablement li havera provat més l'oratge de Roma i l'olor de cera vaticana. En fe, que sense voler-ho aterrà a la Seu de València des d'on immediatament es posà a remenar sense tacte en les coses de Palau, i el clergat valencià, gelós dels seus vells costums, el castigà amb el menyspreu. I així, doncs, don Agustín es va trobar de seguida sol no quedant-li altre remei que cercar fora del seu rogle natural el cònsol que era i adès se li negava a casa seua. Des d'aleshores s'ha relacionat amb els prohoms de l'Opus Dei i entre d'altres, amb tres dels caps més visibles de l'anticatalanisme valencià. A saber, el catedràtic de dret Juan Ferrando Badía, la directora de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna i el seu assalariat l'exseminarista Baltasar Bueno.

Don Agustín és dels que li agrada també eixir als papers i tant és així que contínuament mira de provocar el titular ara desqualificant Setién ara presidint junt a Zaplana, qualsevol acte del xou polític que ha organitzat el PP al País Valencià. A don Agustín, no obstant això, casos com el del pare Llidó, segrestat i assassinat pel règim de Pinochet, li la porten fluixa.

Ben mirat, don Agustín només ha fet que aplicar aquella màxima que diu aproximadament així: donde fueres haced lo que vieres. De fet, la major part de l'església valenciana, inclosa l'èlit dels beneficiats de la Seu catedralícia, ha estat defensora acèrrima del secessionisme lingüístic. Un col·lectiu bona part del qual passà de la propagació anònima de les virtuts de la unitat de la llengua allà pels 60 a l'evangelització blavera tant punt varen rumiar-se que allò del «catalanisme» era el rostre amable de la revolució marxista que s'aveïnava un cop soterrat Franco. Les seues prèdiques enfurismades contra la «invasió catalana» han aconseguit mantenir fidel al seu servei aquella generosa clientela valenciana que des de generacions s'abraça fanàticament al castellà. També han propiciat, sumint el poble en la ignorància, un conflicte civil del que algun dia hauran de retre comptes. Així les coses, sobta haver escoltat dir a don Agustín que està impacient per «gozar de la liturgia en valenciano».

Sospite que la seua afirmació deu d'haver causat la més absoluta de les hilaritats entre aquells cristians compromesos amb la llengua i el país. Pregunten vostès als de la revista Saó que a fi de poder divulgar la Bíblia Valenciana han hagut d'escamotejar la llarga mà de don Agustín per més d'un palau romà. O al mallorquí i veí de València, el pare Pere Riutort, condemnat per sempre des l'alt clergat a les fogueres de la «pureza vernácula», o la memòria de capellans com Vicent Sorribes desterrat des de les trones de la història religiosa local.

El cert és que a l'església valenciana cavalca encara l'espectre de l'arquebisbe devuitesc Mayoral, un sinistre prohom de la creu que fins i tot ens va negar als valencians el llinatge. Amb una església així els valencians ja poden tenir universitats, escoles, i filòlegs, i il·lustres moralistes civils... Què Déu els trobe, ens trobe, confessats!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris