nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Gabilondo (en clau espanyola)

L'últim lliurament de dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM), el que tanca l'anomenada temporada radiofònica 98-99, confirma el lideratge del programa de la Cadena SER, Hoy por hoy, que dirigeix el periodista Iñaki Gabilondo. El programa, que emet la dita cadena de dilluns a divendres, des de les 6 fins a les 12 del matí, compta avui amb 1.949.000 oients i és líder d'audiència en qualsevol dels tres trams en què està dividit: informatiu, tertúlia i magazine. Les dades es donaren a conèixer el passat 22 de juny i tres mesos abans, exactament el 16 de març, la Federació de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE) va atorgar a Iñaki Gabilondo (Sant Sebastià, 1942) el Premio de Periodismo, en la seva segona edició. Segons el jurat, ell va ser la persona escollida en reconeixement a «un estil propi de fer ràdio que constitueix un exemple de qualificació professional i de sentit ètic, com acredita la seva posició de lideratge i credibilitat». Analitzat l'esdeveniment, el del lideratge d'audiència de Gabilondo, s'ha de reconèixer que ens trobam davant d'uns dels símptomes d'intel·ligència més grans que ha expressat en els últims anys la societat espanyola. Espanya és un país que té avui dos grans dèficits polítics: manca de lideratge nacional i manca d'oposició parlamentària. És obvi que José María Aznar no és un líder amb l'impacte polític que els espanyols desitjarien: ni és un gestor, ni és un salvador, ni és un paternalista/populista (ideològic i transformador no pot ser-ho per pròpia naturalesa), ni és innovador, ni és un redefinidor, ni tan sols és allò que diu que és: un reformista. Aznar només pot aspirar a ser, en la tipologia del lideratge, un reajustador; és a dir, només pot pretendre modificar alguns aspectes d'una determinada política. Per tant, l'abast del seu impacte polític i la intensitat dels canvis que pot aportar són científicament petits. A més, és el successor de Felipe González: hi ha un felipisme universal espanyol, però mai no hi haurà un aznarisme universal espanyol. El segon gran dèficit polític d'Espanya pateix la mateixa malaltia: la principal força de l'oposició, en plena crisi post-felipista, és l'única alternativa possible a l'actual govern però no fa oposició; per tant, devalua la democràcia i la cultura política espanyoles. És, en definitiva, una irresponsable contribució a la baixa intensitat del context polític (entenent aquest com un dels tres hàbitats naturals de la socialització política, juntament a la família i a l'escola). Aquest segon gran dèficit, protagonitzat pel PSOE, és el que omple avui Iñaki Gabilondo: un periodista fa avui a Espanya el paper d'oposició política real i, per això, el premi dels oients no només és merescut sinó que, com s'apuntava abans, és un símptoma d'intel·ligència col·lectiva.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris