nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

Un poblet del Pla

Fa una vintena d'anys, quan tots cofois inauguràvem democràcia i llibertats, amnistia i Estatut d'Autonomia, "recordau?", hi va haver un poblet del Pla "ull correctors: jo sempre escric en majúscules pla, quan em referesc al Pla de Mallorca" de devers tres mil ànimes, pam envant, pam enrere, on la dreta més tradicional, tot i en contra de les seves més fondes conviccions, participà en el joc democràtic i guanyà les eleccions.

El poble els últims temps havia depès econòmicament d'un altre de veïnat molt industrialitzat, i una micoia també de l'agricultura de secà, a més de qualque hortet i alguna pleta d'arbres fruiters. O sia, com la majoria de pobletxos sense platges ni hotels, cosa que feia molt mal quadrar els pressupostos municipals, doncs, la despesa creixia, però en sentit invers de les entrades a les arques municipals. Què farem, què no farem? Tampoc es tractava d'inventar la penicil·lina, però sí de fer caminar el poble encara que fóra en precari, i de provar de millorar l'economia particular del cunyat del batle, que era públic i notori: el magatzem de material de construcció no li rutllava ni poc ni gens.

Així ho feren, de per berbes de per berbes, començaren a autoritzar des de La Sala qualsevol sol·licitud de llicència d'obres que se'ls presentàs, nau industrial aquí, grupet de xaletets allà, caseta d'ormeigs allà deçà. I l'assumpte funcionava d'allò millor perquè a l'Ajuntament hi entraven doblers i a la caixa del negoci del cunyat, també. Una seda. La veu va córrer i s'estengué com una taca d'oli. Contràriament als ajuntaments dels voltants, on havien fetes unes normes subsidiàries molt estrictes, allà s'hi podia construir el que fos. Els solars anaven barats. Tot el terme municipal ho eren, solars. Allò va ser xauxa. Els petits burgesos de la vila més gran i indrustrialitzada del costat compraren el solaret i s'hi feren el seu Falcon Crest. Amb piscina, fotre, clar, les miques pels polls. Els capitalins també descobriren l'agre i hi acudiren com les mosques a la mel. Els preus pujaren una miqueta, però no gaire, es mantengueren dins d'una relativa assequibilitat. Per part de La Sala, cap problema ni un, tira que venga llicències d'obres, que de la feina en surt el profit. Mestres d'obres, electricistes, llanterners, fusters, ferrers de tota la comarca feien feina a aquell poble. No bastava pa ni pasta. Els menestrals triaven les feines millors i deixaven les altres per qui les volgués fer. Feina fina?, ca!, feina d'embarc, de passa tu, i: infla un poc la factura que aquest ho pot pagar ... Sabeu el que us vull dir?

Passaren els anys i els comicis els continuaren guanyant els mateixos, de què, eh? Però arribà un dia que el poble entrà dins un punt crític per dos motius, el primer per la saturació: pràcticament no quedava cap figuera ni cap ametler, tot eren xicarandanes, eucaliptus i buguenvíl·lees, i com que per abaratir els solars els havien fets més petits de cada tongada, tot el terme era el poble mateix. Problemes d'accessibilitat: no s'havia feta cap previsió de res, s'havien construïts xalets enmig de camins naturals, i venga plets a rompre!, al bell cor d'un grupet de cases ben arregladetes s'hi havia instal·lat una indústria de reciclaments metàl·lics, o sia: un cementeri de cotxes; dins el casc antic del nucli urbà es permeteren alçades inadequades que rompien tota harmonia ... Però vaja, el problema greu de veritat va ser que, aleshores, arribats a aquell punt, no existia forma humana de donar serveis a tota aquella generació de nous vilatans que, com que tenien els papers absolutament en regla, doncs, com els altres, podien exigir enllumenat públic, correcta recollida de fems, xarxa d'aigües netes i brutes, depuradora, vigilància policial, asfaltat i manteniment de «carrers»...

Que com va acabar el negoci? No ho ha fet, encara. És una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar, però. Allò tan savi de pa per avui i fam per demà és inexorable, fatídic, justíssim. La Sala està en bancarrota total. Totes les associacions de veïnats tenen plets a manta contra l'Ajuntament. Ara els que guanyen doblers són els advocats.

I es troben amb un problema afegit, també, que al ca magre li revénen les puces: degut a la manca de serveis i al grandiós merder, els preus de venda de les vivendes han minvat, conseqüència del que també ha baixat el valor cadastral, o sia, els impostos recabdables per aquest concepte, a porgar fum, a la baixa ...

Els déus ens guardin d'un ja està fet.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris