lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
23°

La maduresa del PSM

Tot indica que es comença a produir un canvi cultural dins el nacionalisme majoritari i central, que és el PSM. El periple ha estat llarg, innecessàriament llarg, però ja s'albira Itaca al final de l'etapa de suficiència, introversió i tancament. És una llàstima que hagi estat necessària la iniciativa d'UM i la bescollada de l'electorat per arribar a aquest port, però els partits tenen inèrcies invencibles, i això els fa actuar, de vegades, amb una lentitud desesperant.

Per què el PSM fa mesos i anys que no accepta pactar una candidatura conjunta amb UM a les eleccions generals? Per què no li pot passar pel cap a ningú que sortís del PSM la iniciativa que acaba de tenir UM? Un lligam estret entre el PSM i UM elimina la possibilitat d'un pacte d'aquesta amb el PP, desvia les pressions de la dreta sociològica damunt Maria Antònia Munar i enforteix l'espai nacionalista davant qualsevol interlocutor. Fora pensar en sigles, tot són avantatges. La dificultat, fins ara, no ha estat la ideologia, sinó la tendència a posar el partit per damunt el país, i un natural poc propens al debat intern. La confrontació de diferències d'opinió, al PSM, no sol passar dels òrgans discrets del partit: com si fos roba bruta, el debat, si n'hi ha, es fa de portes endins, i al carrer només es mostren unanimitats búlgares. I això no té cap correspondència amb actituds ideològiques: el dirigent que se sent menys còmode dins un discurs nacionalista, Sebastià Serra, és, paradoxalment, l'únic que té l'obsessió d'obrir el partit i incorporar sectors nous a cada candidatura. Quan era secretari general es va afartar de perdre votacions dins la Comissió Executiva, però no es va sentir molest mai per estar en minoria. Per això ha tret més vots a Cort que el PSM a Ciutat: perquè l'electorat s'estima més participar que rebre consignes. I perquè a les eleccions municipals es ven feina i gestió. És a les autonòmiques on s'ha d'oferir la ideologia, però el PSM, que es pensava tenir la patent del nacionalisme a la butxaca, només ha volgut vendre moderació, que és una virtut però no una ideologia. Aquesta vegada ha estat UM qui ha posat la decisió de governar, i el nacionalisme, en el programa i en el gest.

Aquesta al·lèrgia a la confrontació ha invalidat la moderació com a estratègia de creixement del PSM. L'espai central és rendible si no es perden els extrems. El PSM només ha crescut significativament quan uns altres, els «radicals» (ERC), feien la feina bruta del discurs independentista i els electors, convençuts pels seus arguments, votaven PSM perquè era allò que més s'hi acostava, però sense ser tan extremat. Ara que ningú no li fa aquesta feina, el PSM no la sap organitzar dins la seva tropa, i predica poc nacionalisme i molta moderació. Però l'electorat que fa balança n'elegeix la versió més genuïna, que és UM. Sense generar ideologia, no es generen vots. I la ideologia es genera des de les posicions més radicals, més frontereres, del debat polític. I quan hi ha debat polítc, quan es fa pedagogia nacionalista, quan es va una mica més lluny que la societat, el nacionalisme creix. I és que, com diria Almunia, l'espai, en aquest cas nacionalista, no s'ocupa fent novenes a la Verge de Lluc. On són les proclames independentistes dels joves que tant de mal de ventre provocaven a Mateu Morro? On és el sector que tiba cap a la confrontació amb el PSOE, i no cap a les majories «progressistes» automàtiques? Qui del PSM hauria tengut la mala educació de fer un discurs en català davant els acadèmics de Madrid, com va fer Maria Antònia Munar? La força dels vots, només la força dels vots, ha tret el PSM de l'autosatisfacció i ha fet el miracle d'obrir-lo a una convergència nacionalista. Amb un cinquanta per cent d'electorat foraster, inaccessible, el PSM vivia la quimera del «sorpaso» davant el PSOE. Però el malson de les eleccions li ha fet veure, per fi, que el nacionalisme està estancat i que les victòries a costa d'UM, quan no són derrotes, són victòries pírriques. El debat que no ha volgut interior, despenjant gent pròxima com Biel Majoral o Hilari de Cara, per no citar més que el primer i el darrer dels fills pròdigs, ara l'haurà de tenir amb una UM externa i reforçada. Sort n'hem tengut, els nacionalistes, que UM tengués tan poca memòria a l'hora de repassar els desaires del PSM i que hagi posat l'interès del país per damunt les paranoies dels partits. I sort que el PSM sembla que ha entrat en la maduresa i comença a preguntar-se què vol ser quan sigui gran.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris