cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
15°

Les lliçons polítiques d'una vaga

La vaga del transport discrecional ha acabat amb una victòria parcial dels treballadors que han aconseguit imposar la majoria de les seves reivindicacions després de, no ho oblidem, haver rebaixat les demandes inicials durant els mesos que ha durat la negociació. Amb tot, la sensació; final és que la patronal del sector ha estat derrotada i ha cedit en els aspectes que havia fet més «innegociables»; la dimissió; del seu president és la prova d'una important fractura interna que segurament no serà la primera.

El que ha estat notícia és precisament una «victòria» dels treballadors després de molts d'anys de perdre vaga rere vaga i de recular una i altra vegada sense aconseguir imposar cap plataforma reivindicativa en les seves lluites. De fet, repassant les hemeroteques no he trobat gaires vagues «victorioses» a Mallorca des de l'any 1977, ans al contrari, normalment les mobilitzacions finien amb els obrers desanimats i els sindicats oficialitzant la pitjoria o insignificants millores en forma de signatura d'acords in extremis que hom volia fer passar pels únics possibles.

En aquesta, com en qualsevol altra mobilització laboral, les possibilitats d'obtenció de les demandes estan en relació directa a la capacitat d'autoorganització dels treballadors i en relació inversa a la capacitat d'enquadrament dels sindicats. No cal un grau especial de perspicàcia per adonar-se que, en el cas que ens ocupa, la patronal va començar a cedir de valent a partir del moment que la mobilització va trencar la legalitat imposada per conducte del sindicat; es desafià obertament l'acompliment de qualsevol servei mínim i es va forçar, mitjançant accions contundents, el seguiment general de la vaga. Tampoc no ens descobreix res de recordar que els sindicats són instruments d'intermediació en la compravenda de la força de treball i que, la seva essència els obliga a mantenir per sempre inalterable la relació capital-salariat amb independència de la radicalitat del seu discurs. Però, no ens enganyem, la radicalitat i la mise en scène juguen encara un paper certament important. L'assemblea del divendres 28 de maig a Son Sant Joan ho demostra: els conductors en vaga, encoratjats pel seu primer èxit rebutjaren el preacord signat entre la patronal presa del pànic i els buròcrates sindicals no menys espantats que, una vegada més, aparegueren com els portaveus dels empresaris entre els treballadors; fou necessari treure del frigorífic l'únic dirigent de CCOO amb formació i capacitat suficient per tornar a controlar una mobilització fora de control.

Els vells stalinians, coneixen bé les febleses de l'espontaneisme obrer i saben que, en absència d'un contingut polític conscient, l'instint precís dels treballadors, que els fa revoltar-se contra les primeres manifestacions de la fellonia, acaba per cedir davant la incertesa d'una lluita que, a partir d'aquell instant es transformaria en un combat que iguala el sindicat i la patronal en un mateix front. D'aquí la tàctica seguida per Cámara davant l'assemblea: una barreja de recriminacions i adulacions, un llenguatge «de classe», viril i contundent que contrasta amb la freda mollor dels buròcrates de nova fornada. Quan finalment s'aconseguí convèncer els xofers que s'acceptés l'acord, la sensació d'haver superat un seriós perill de desbordament radical agermanà en un mateix alè empresaris i sindicalistes mentre que entre els treballadors quedava la sensació d'haver pogut anar més lluny i guanyar encara amb més claredat.

La vaga ha estat rica en lliçons polítiques. Una d'elles és que el tarannà troglodita de certes patronals facilita la pèrdua de protagonisme sindical en favor de l'acciò assembleària. Però, podran assimilar els empresaris aquesta experiència? Si en una conjuntura extremadament favorable per als seus negocis han consentit d'arribar a les portes mateixes del caos, què passarà quan ens trobem en un moment de depressió econòmica? Tot fa pensar que la situació es tornaria a repetir amb la rereguarda sindical molt més debilitada. Aquesta vaga també ha demostrat, malgrat es vulgui fer veure el contrari, la feblesa dels aparells sindicals: en més de vint anys d'actuació lliure "i això és aplicable a totes les centrals sindicals" no han pogut forjar un grapat de dirigents amb prou prestigi per imposar-se en una reunió obrera un xic emprenyada; ha calgut cridar el principal professional del gremi per fer-ho. Només en el cas poc probable que els sindicats tornessin a obtenir prestigi i força, mitjançant l'obtenció de millores substancioses per als treballadors, es podria consolidar una direcció sòlida, però aquesta eventualitat és gairebé descartable: vint anys de concessions ho demostren. Un altra lliçó gratuïta, ara per al govern de torn, és que no es pot provocar impunement els obrers mitjançant diktats de serveis mínims al cent per cent; els resultats ho diuen tot.

Finalment, les lliçons que puguin treure el conjunt dels treballadors son les més difícils de pair perquè impliquen un replanteig general de les condicions de la seva lluita i el paper que hi juguen els sindicats; sempre és penós trencar amb uns mètodes i uns instruments que, malgrat tot, encara consideren seus perquè sempre es difícil i penós construir d'altres i dotar-se d'altra política. El proper conveni de l'hoteleria potser serà un altre test per diagnosticar si la vaga del transport ha estat una escaramussa aïllada o l'inici d'un canvi de tendència en el comportament dels treballadors.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris