cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
22°

Maria A. Munar parla en català

Els gests polítics són com les obres públiques "i sovint són tan costosos com un port o una autopista. Sempre són font de greus conflictes verbals: no vol ningú que els facin els altres, i aleshores el gest és, per si mateix, una manera de demagògia barroera. I quan els explica el qui els ha escenificat, els gests cobren una polent capacitat simbòlica. Les obres públiques molesten molt els polítics que no les poden fer perquè estan a l'oposició: són antiecològiques, mal projectades, la seva concessió és un acte de corrupció, etc. Però res no agrada més a un polític que, estisores en mà, inaugurar vastíssimes zones asfaltades.

Aquests dies passats s'ha xerrat molt del gest de Maria Antònia Munar parlant en català a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Òbviament, el gest pot ser llegit, més o menys en aquesta gradació, com una grosseria irreparable, pura demagògia, un ridícul, una inconveniència, una manca d'oportunitat, una manca de delicadesa, una simple anècdota sense més transcendència, una manifestació de coratge, un recordatori de la diversitat cultural, una reivindicació necessària o una explosió controlada de nacionalisme. Qualsevol assessor de mig pèl pot argumentar de manera més o menys aparent cada una d'aquestes i moltes altres possibilitats. (Els assessors fan miracles: sobretot quan escriuen llibres que signen els governants analfabets. N'hi ha, d'assessors, que no es resignen a aquest vexatori anonimat i posen en boca d'algun batlle i/o governant més aviat limitadot pensaments de collita germànica o delicadeses proustianes: el missatge, així, arribarà sense obstacles al lector. L'estratègia, però, falla per la base: qui llegeix aquests llibres?).

Sigui quina sigui la valoració que es pugui fer del gest de Maria Antònia Munar, el que mereix per damunt de tot és respecte, el respecte dels polítics indígenes i, sobretot, el d'uns acadèmics als quals es podria atribuir, damunt del paper, un mínim grau de sensibilitat envers algunes formes poc còmodes de viure el país "com la nostra", un altre tant d'informació i un poc de saber estar en el paper d'amfitrions. No sabien que aquí parlam una altra llengua? Idò, si ho sabien, no ho poden tolerar? Amb el seu comportament poc cortès il·lustraren amb més transparència del que creien un nou carpetovetonisme il·lustrat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris