cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
25°

Escenes de guerra

Situem-nos: som a Palma, a primera hora d'un matí del mes de setembre de 1936. Plovia, cosa que afegia tristor a uns dies que eren especialment trists per a molts de mallorquins. Potser per a tots. N'hi havia que manifestaven alegria, però tanmateix no en podien tenir gaire. Hemingway citava Donne per recordar-nos que les campanes, quan toquen a mort, toquen per a tots. Podríem dir que aquell dia hi tocaven més que mai. Feia poc que les tropes de Bayo, atrinxerades a Portocristo mig estiu, havien reembarcat, i la repressió, endegada per la dreta, assolia un punt de virulència màxima. Si fa no fa, a les nou del matí, pel carrer de la Llotgeta caminava poca gent. Alguna mestressa que anava a plaça, els nins que ja no jugaven sinó que miraven tothora, i dos milicians dels «Dragones de la Muerte», l'esquadró que inspirà el Comte Rossi tot seguint el model d'organització paramilitar del feixisme italià. Ambdós vestien d'uniforme i anaven armats amb punyal i pistola. I ambdós duien una borratxera descomunal. Un, petit i magre, era banderiller de professió. L'altre no tenia ofici ni benefici, encara que menjava a la mà de son pare, un dels metges més coneguts de l'època. Per a caminar s'aguantaven l'un a l'altre i així i tot anaven de banda a banda. Els vianants procuraven no topar-se amb ells ni mirar-los. Possiblement inspiraven temor, però també indiferència. Era freqüent, aquells dies, veure homes armats amb dues copes de més. A la Casa del Poble, convertida en caserna de Falange, i a les delegacions de la mateixa Falange dels diferents pobles, hi havia sopar i alcohol a voler per a aquells que, abans de trencar l'alba, s'encarregarien d'assassinar la persona o persones que el seu cap els ordenava. I aquells dies de setembre va produir-se un augment espectacular dels còlics etílics. Proporcional, possiblement, al nombre de persones assassinades prop de ca l'Ardiaca o a qualsevol indret del Camí dels Reis. A posta, el torero i el senyoret borratxos no despertaven gaire interès. Al cap i a la fi de tipus borratxos i uniformats se'n veien diàriament. Això no obstant, la situació, rutinària, va complicar-se ben bé per casualitat. Els Dragones cercaven un llit per a escorxar el gat i en lloc de llit es trobaren amb la pluja. Feia una cameta d'aranya vivificadora, i els venia de gust agafar un bon xop. Així que s'allargaren enmig del carrer, damunt les vies del tramvia. Inevitablement aquest no trigà gaire a fer-se present, i el conductor, alertat d'un tros enfora, va frenar a temps. Aleshores, en lloc de despertar-los a crits, arrossegar-los a la voravia o reclamar la presència d'un guàrdia perquè els tancàs als Caputxins, va optar per fer dringar educadament la campaneta. Inicialment, els dos borratxos feren de no sentir-la. Després, davant la insistència del so, primer l'un i després l'altre, obriren els ulls i s'adonaren de l'embolic que havien organitzat; però en comptes de fer-se a un costat indicaren amb manotades que no es movien d'enllà on eren. La situació era força compromesa i en un instant es va congregar al lloc una munió de curiosos i desenfeinats. Plovia, i tant aquests com els passatgers, que havien baixat del vehicle o guaitaven per les finestretes, contemplaven l'escena sense obrir boca. Plovia, i de tant en tant el conductor gosava fer dringar la campaneta. Ignor com es va resoldre finalment la situació, l'únic que sé és que es va resoldre amb tacte i paciència per part dels que anaven clars. L'home que ahir m'ho contava, infant aleshores, va ésser arrossegat a casa per sa mare, temorenca que tot acabàs amb la detenció dels badocs. De manera que no va presenciar el final. Sols recorda els dos borratxos armats, ajaguts damunt l'asfalt, la gent mirant en silenci, el so de la campaneta i la pluja fina que conferia a l'escena un halo d'irrealitat. En el cas d'una guerra, quasi sempre les històries aparentment intranscendents ens permeten formar-nos una idea més clara de la magnitud de la tragèdia que no l'avaluació de la tragèdia mateixa. Acab de contar una història de bojos. I això va ésser la Guerra Civil, por i bogeria. La fotografia de la dona bocaterrosa i amb la cara ensangonada que Diari de Balears publicava dies passats a primera pàgina, explica amb més veracitat que un serbi foll i un grapat de buròcrates europeus al servei de Clinton el drama que pateix l'antiga Iugoslàvia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris