nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Els alemanys i el ca

Tenc la fortuna de tenir alguns alemanys per veïns. Són discrets, educats i s'esforcen per agençar un entorn urbanístic, com és el d'El Terreno, que està deixat de la mà de Déu. Una altra característica comuna d'aquesta gent, és l'amor que senten pels animals de companyia. Per a ells un moix o un ca, és quasi "o sense quasi", un membre més de la família i en conseqüència li dispensen un tractament força civilitzat. En aquest aspecte també es diferencien de nosaltres, els mallorquins, que des d'antic tenim fama d'ésser cruels amb les altres espècies. Els viatgers anglesos i alemanys, que visitaren Mallorca el XVIII i el XIX, solen fer referència a aquesta brutalitat. Aquell homenot magnífic que va ésser mossèn Bartomeu Oliver, més d'una vegada va estar a punt d'arribar a les mans amb els camperols de Sencelles que fuetejaven les bèsties. I encara ara podem veure per les casetes de fora vila cans fermats amb un metre de corda, condemnats a pa dur i aigua i exposats als canvis meteorològics, sense altre aixopluc que no sigui un porxo o les branques d'una figuera. Comunament els alemanys detesten aquestes pràctiques.

No vull establir, no cal dir-ho!, comparances entre mallorquins d'arrel i nouvinguts, però de la mateixa manera que criticam actituds d'aquests que dificulten la convivència, també ens convé aprendre de les seves virtuts. Fa un grapat de setmanes, uns dels meus veïns "Volker i Karin", circulaven per les rodalies de Son Sant Joan i ran de la carretera veren un ca en unes condicions físiques lamentables.

Coixejava clamorosament, anava brut i feia l'aspecte d'estar mort de fam. Volker frenà en sec i entre ambdós s'ho enginyaren perquè l'animal pujàs al cotxe, de manera que acabaven de salvar-li la vida. En el cas que s'hagués apropat a les casetes de fora vila o a Son Banya, tenia moltes probabilitats que el fessin fora a pedrades o que el penjassin amb una corda pel coll de la branca d'un arbre. Era un ca massa lleig per a trobar-li comprador i massa esquifit per a destinar-lo a les bregues clandestines (per cert, senyora Delegada del Govern, com té la policia les investigacions d'aquest assumpte?). Parlem sense embuts: el ca no feia goig ni a un cec. Això no obstant, Volker i Karin pensaren que qualcú el devia enyorar i posaren un anunci als diaris per veure de retornar-lo amb els seus, cosa que resultà del tot inútil. Mentrestant feren tot el que sabien per donar-li una vida digna. El portaren al manescal, el rentaren i li pararen taula i llit a ca seva. Aquestes atencions i la millora evident de les condicions de vida, no aconseguiren dissimular el seu aspecte de ca vell i lleig. Tot plegat, tanmateix, no va ésser impediment perquè Volker passejàs amb el seu nou amic amb un orgull mal de dissimular. Sols hi havia un emperò, a la casa de Karin i Volker, que enterbolia la convivència. El ca es mostrava agressiu amb els moixos de la família, fins al punt que aquests renegaven de la llar i optaven per fer vida a les teulades. Darrerament Volker havia trobat una solució al conflicte.

La seva mare, una velleta venerable que viu a Alemanya, adora els cans. Així que el matrimoni acompanyaria l'animal a Alemanya, romandrien uns dies amb ell per veure com s'aclimatava, i si tot anava bé tornarien a Mallorca amb la consciència tranquil·la. Així que dit i fet, la cosa ja era decidida. Un matí assolellat, d'aquests dies que per la proximitat del viatge ja podem dir de comiat, Volker passejava ufanós amb el ca pel centre de Palma, quan el va escometre un vianant, amb la prudència que exigeix expressar una sospita i no una convicció. «És seu aquest ca?, va demanar-li.

I Volker li va dir la veritat. És a dir, que eren amics de nou encuny després de conèixer-se de manera casual. Aleshores el vianant s'identificà com a nebot de la propietària de l'animal, una senyora major, que portava el dol al cor d'ençà que l'havia perdut. No cal ni dir que el retrobament del ca amb la seva senyora primigènia va ésser digne d'un reality show. La cosa s'arreglà a gust de tothom.

Impensablement el ca vell i lleig ha tornat a la casa on ha viscut sempre. Karin i Volker quedaren que el visitarien de tant en tant, no endebades s'han guanyat el dret a ésser-ne els seus pares putatius. I la simpatia del veïnatge. Rere una història tan intranscendent com és aquesta, s'amaga una lliçó impagable de civisme.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris