cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

Tres històries d'amor i correspondència

Primera: la que han difós aquests dies els mitjans, referida a la carta dins la botella. La va escriure un soldat durant la Primera Guerra Mundial, i la va posar dins una botella perquè riu avall, arribàs a la seva dona i la seva filla, que aleshores tenia dos anys. Alguns dies després el soldat caigué mort, és de suposar que per la pàtria. I la botella va continuar fent camí, qui sap en quins racons es deu haver aturat i durant quin temps. Però finalment ha arribat i la carta és ara en mans de la filla del remitent. De les cartes en una botella en tenim notícia quan arriben al destinatari o als hereus. Res no en sabem, però, de les cartes en una botella que no arriben. Per ventura és que, prest o tard, arriben totes, i així hauríem d'assentar el principi que la botella és l'únic mitjà de transport de correspondència segur.

Segona: el meu besavi estava en guerra, a Àfrica, i va comunicar a la seva dona que el llicenciaven i que tornava a Mallorca tal dia, amb escala a Barcelona. Tots els que la conegueren me l'han descrita sempre com una dona romàntica, enamoradíssima del seu marit. Deu ser per això que la meva besàvia, en rebre aquella comunicació, va decidir que no podia esperar tant i que li sortiria a camí a Barcelona. Va posar per escrit les seves intencions i no sabem quines altres coses, però no m'equivocaria de molt si apuntava que també li degué comunicar apassionadament la seva frisança. Va doblegar el paper, el va posar dins un sobre i el diposità en una bústia. Començava el compte enrere, la meva besàvia pendent, sobretot per les tardes, del calendari. Puc suposar que intentava imaginar com seria la trobada al port de Barcelona. Es devia veure ella, tan delicada, obrint-se pas, lleugera com un àngel, entre els militars i els seus estris. Mentrestant, a Àfrica, el meu besavi també comptava els dies i les hores que faltaven per embarcar-se cap a Barcelona. Probablement hi devia pensar la nit en què sortí de la tenda per fer pipí sota les estrelles i va rebre un tret: com que era un moro qui havia disparat, es va dir que li havien pegat el tret per l'esquena. La carta de la besàvia arribà dos dies més tard. L'Exèrcit va enviar les pertinences del besavi a la família, i entre elles, la carta sense obrir i la casaca que duia en el moment de morir. Passats molts d'anys, un oncle-avi meu, en vista que la casaca del seu pare s'estava arnant, va decidir donar-la a les flames. En treure-la de la caixa on la guardaven, el meu oncle-avi va poder assegurar, donada la seva experiència de militar, que el tret havia estat disparat de cara. La carta, sense obrir, també va alimentar les flames, i qui sap si va aspergir breument un alè de perfum antic. Ningú no es va voler entremetre en la intimitat epistolar dels dos amants.

I tercera: encara em deman, adesiara, si hauria de fer servir el sistema de la botella. De ben joveneta, vaig escriure i enviar per correu una carta declarant el meu amor, i demanant la confirmació de ser corresposta, a Robert Redford. Com que han passat els anys i encara no m'ha contestat, és ben segur que no ha rebut la carta. Si l'hagués enviada dins una botella... No em traurà ningú del cap que, si no s'ha produït la història d'un gran amor entre ell i jo, és perquè vaig creure en l'eficàcia del correu normal.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris