nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
22°

Sobre la guerra, per acabar d'embafar

No es pot estar un poc embarassat. O s'hi està. O no s'hi està. No es pot estar un poc a favor de la guerra i un poc en contra.
Les grans desgràcies, aquelles que esdevenen pitjors que la malaltia, solen venir de gent que diu sí, però no...
La guerra és dolenta. Sempre dolenta. Estúpidament dolenta. I prou.
Es pot discutir fins a l'avorriment la qüestió de la guerra justa, de la guerra defensiva, de la guerra amb uns objectius bons. El resultat sempre serà la guerra. I per tant, la mort, l'horror, la destrucció, la tortura, l'estupidesa alçada a criteri de valor.

És molt cert que el mal existeix. Que la destructivitat és una tendència natural en la humanitat. Que la forma més fàcil i més eficaç de resoldre un conflicte continua essent la força. Que la cosa més difícil de totes és la relació entre les persones. No parlem, doncs, entre ètnies, estats, races, comunitats autònomes o no... Altres tantes formes molt reals a través de les quals es manifesta la nostra tragèdia: al grau d'evolució a què hem arribat com a espècie, encara no sabem vèncer els obstacles en la línia d'allò més específicament humà: el futur.

Tot això és cert.
Però també no és que hi ha altres formes de solucionar les contradiccions. Hi són. No dic que siguin fàcils. Dic que hi són.
Tal vegada hauríem de començar per recordar un parell de principis.
Primer: darrere una guerra oberta i declarada, sempre hi ha un factor econòmic. Cercar-lo, dir-lo, mostrar-lo és un deure dels analistes de l'actualitat. Perquè no està bé dir les coses amb un altre nom del que tenen. «Cherchez la femme».

Segon: La pau és filla de la justícia. Sols construint unes relacions socials justes es podrà parlar de pau. I això comença per l'ensenyança a les nostres escoles. Continua per la possibilitat de tenir un treball digne. Passa per l'educació en els valors bàsics (mentre en cercam altres que no arribam a trobar!): la solidaritat, la lluiuta contra tots els esclavatges, també el del consum, el de la desinformació, el de la televisió fems, passa per diàleg com a forma d'integració de la diferència. Sobretot passa per una nova actitud: aclarir que «tots» vol dir sempre sacrifici de qualque cosa «meva». Es pot formular en forma de pregunta: què estic jo disposat a sacrificar del meu benestar en funció d'un benestar més gran per als altres? Insistesc: la pau és filla de la justícia. I la justícia, creació de condicions objectives per a la llibertat i la solidaritat.

Tercer: un esclau del temps dels romans no podia imaginar una societat sense amos. Una dona de l'edat mitjana, mai no va pensar que hom li consultàs sobre els governants. Els nostres padrins no haguessin cregut que era possible curar-se de la tuberculosi. Quan algú ho insinuava, molt d'enfora, el consideraven un il·lús, un pertorbador de l'orde, un utòpic. Però es va anar fent realitat. Per què? Perquè algú es va atrevir a somniar. A explicar el seu somni. Un taranà molt postmodern que m'agrada prou.

Hem de continuar somniant un món sense guerres. I mostrar que és possible en les nostres petites guerres personals una solució sense violència. I ho hem de dir. Cada dia ho hem de dir. Així, d'aquí a cent, dos-cents anys, tal vegada ja no hi haurà guerres. I ens consolarà haver-hi contribuït. Encara que només sigui amb un articlet com aquest!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris