tormenta
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
19°

La força d'una escriptura

Segurament, un dels clars avantatges de la intel·ligència és que és capaç de substituir en part l'experiència, o de treure'n el suc "per dir-ho així" molt més aviat. De fet, un determinat grau de quocient intel·lectual, un determinat nivell de capacitat cognoscitiva, deu esser, de qualque manera, un substitut o un Ersatz fins i tot de la sensibilitat.

Així hi ha escriptors que només o bàsicament sols tenen la possibilitat de transcriure "i poca cosa més", mentre que n'hi ha d'altres capaços no sols de crear l'acció ans també l'escenari. Per molt que hom mai no creï a partir de no-res, tanmateix, la distinció enunciada és prou significativa. Entre altres raons, perquè els escriptors de la segona categoria són molt més escassos. I, per descomptat, molt més independents de la circumstància que els ha correspost. La qual cosa vol dir que poden arribar molt més enfora i que la seva obra futura és pràcticament impredictible. Sense cap dubte, el nostre escriptor d'avui pertany a aquest grup. L'obra de Salvador Alzamora, de vint-i-tants anys, és, lògicament, breu: tres llibres de poesia "entre els quals destaca poderosament Apoteosi del Cercle (1997), un dels millors de la dècada", un llibre de converses amb Gabriel Janer Manila, L'escriptura de foc (1998) i el recentment aparegut L'extinció (1999), una narració molt peculiar, que ha merescut ex-aequo el premi Documenta de l'any passat.

L'extinció es tracta, certament, d'un llibre del tot sense parió, tant pel que fa a la seva closa construcció com pel que respecta als seus continguts, el qual, tot plegat, sens dubte humilia la intel·ligència del lector. Ja se sap que és aquest, en rigor, el que ha d'intentar de posar-se a l'altura del text i no viceversa. La pedagogia de l'autor no es pot mai exercir rebaixant la força del text. Les farinetes o els purés literaris no són res. Això no vol dir que l'exigència de l'esforç requerit en el cas present no sigui realment extrema. Tanmateix, tot i les dificultats de comprensió d'un llenguatge conceptual al·legòric molt elaborat, la corda tampoc no arriba a rompre's, a despit de la tensió acumulada.

La fortuna de la construcció pot esser menor en la part envolvent "l'illa arrasada o més aviat piconada per la doble pedregada, que no és altra que una Mallorca del futur, on s'instal·la el misteriós senyor Chestnut (amb les seves rèpliques no manco misterioses), l'inquisidor o el perseguidor del personatge arrepentit de Robert Julius Oppenheimer" que no en el bessó de l'al·legoria, l'estrany contrapunt entre la figura del músic Gabriel Fauré, el més pietós dels compositors francesos del segle passat i del començament del que ara acabam, tot cercant com compondre el seu famós Requiem, i la de l'anarquista Sébastien Faur, personatge procedent igualment del mateix escenari, per a encarnar una orgia de violència "tal vegada a bastament masoquista?" en un centre penitenciari de la Guaiana.

El discurs "o els discursos", tanmateix, no planteja un problema de credibilitat, malgrat l'extremitud o demesia total dels esdeveniments. La dificultat de la seva lectura respon a la necessitat de tractar d'identificar els significats i els valors dels símbols constantment emprats, especialment tenint en compte que no es renuncia a l'esclat de les contradiccions. Així, si un moment es diu «i és així, en considerar el ventall inesgotable de la creació divina, com m'adono que res no diu res per si mateix, però que en el conjunt de totes les coses s'hi expressa, latent, la gramàtica ideal d'aquest llenguatge oblidat que degué servir per anomenar l'univers en el seu primer dia» i un altre, pel contrari, «la solució ha de presentar-se més enllà de qualsevol llenguatge i més a prop de tot allò que calla, i que fóra aquesta superació de la veu el que ens permetria pensar amb propietat en la força i en la mesura, en la significació i la conseqüència, en l'ordre i la matèria, en l'acció i en l'expressió, en l'individu i el tot», també es parla de «les inconveniències de l'afany de conèixer» i taxativament es declara: «si alguna cosa ha imposat un escarni als homes és aquesta: la necessitat d'imaginar vols dins l'espai buit, de temptar l'abisme, de concebre correspondències, de dividir la vida entre formes i ombres, sense poder deixar d'intuir, al capdavall, que no existeix motiu que justifiqui aquest desfici».

«La vida sempre es produeix sota el domini de la por», afirma també el discurs de L'extinció, però el repte és formidable. Tot acaba i res acaba. Tampoc l'escriptura. Malgrat aquesta no sigui el més important, tot i la seva extraordinària força.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris