nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Baladufa Sèrbia

Tenc, des de fa un bon grapat d'anys, el costum d'engegar l'edició limitada d'un poemari, d'una narració breu o d'un objecte poètic, els exemplars de la qual són destinats a regalar, per cap d'any, als meus amics. És la meva particular manera de dir-los que els estim i de manifestar la satisfacció de compartir la seva amistat.

El mes de novembre del 94 vaig concretar un projecte sorgit, imaginat el març del 93 arran d'algun esdeveniment bèl·lic, relacionat amb l'horror de la guerra dels Balcans, que ara mateix no record. El poema-objecte en qüestió és la «Baladufa Sèrbia», del qual vaig fer un tiratge de nou exemplars. Baladufa és, òbviament, un neologisme i la peça una tradicional baldufa de fusta, de les que fèiem ballar quan érem nins, feien bossa si no les cordàvem bé i que encara en guard alguna de malferida de polls dins el calaix de la infància, a la qual vaig substituir el capoll i la punta d'acer per una bala de veres, de les que en la seva trajectòria seguen vides insubstituïbles, amb la qual cosa un objecte que fou concebut com a jugueta, pren l'aparença visual de projectil. Hi ha, certament, en aquesta manipulació, una perversa finalitat, evident i volguda, car tot és pervers en una guerra, fins i tot els elements aparentment més innocus es transformen, o es poden transformar, en aparells mortals. Res no és innocent en un conflicte, l'objectiu del qual no és la pau, sinó la conquista i l'aniquilació de l'enemic, de l'adversari.

Els mitjans audiovisuals, de forma voluntària o involuntària, han banalitzat la barbàrie. La reiteració, la quotidiana presència d'imatges sagnants, concretes o de la ficció, han insensibilitzat l'espectador, que massa sovint, per la llunyania relativa dels conflcites, prefereix ignorar la realitat. Tanmateix, un mort a la pantalla no és un mort real, només la representació d'una ficció que no aporta el sentiment de la pèrdua, ni el drama de l'ocasió definitiva. La crueltat, la destrucció, l'extermini, han esdevingut presències visuals privades de carnalitat. Ja no ens commou la notícia, ni sentim la fam dels famolencs, ni ens dol la nafra dels ferits. Tan sols quan les imatges fan referència als infants, innocents i indefensos davant la incivilitat i la salvatgia, condemnats al naufragi de l'orfandat de pares i pàtria, el coret ens fer els ulls i s'entelen les ninetes.

Totes les guerres contenen la llavor de la malura. Només els homes contenen la llavor de la guerra. Vull creure que només alguns homes es deixen seduir per la injustícia, però la història, en aquest sentit, no deixa cap retxillera per a l'esperança. La temptació de resoldre les diferències mitjançant la violència ja no ens hauria de sorprendre, car la visceralitat cega el raonament. Els serbis han elegit el camí de l'assassinat, de la neteja ètnica i ho han fet, fins ara, amb la impunitat que la feblesa internacional els ha permès. L'argument és tan simple com horrorós. La millor manera de no haver de resoldre els problemes amb l'adversari, és no tenir adversari. I la millor manera de no tenir adversari és matar-lo.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris