cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
22°

Ailant? No gràcies!

Dies passats hi ha hagut a Palma un venerable savi xinès (el sen Fukuoka, si em permeteu combinar l'extint tractament de respecte de la ruralia mallorquina i l'exòtic llinatge), per fer proselitisme d'un mètode de forestació innovador i d'alta eficàcia: la dispersió a l'atzar d'unes botelles d'argila seca amb llavors, que resisteixen fins que es donen les possibilitats de germinació més favorables. No em fou possible assistir a cap de les dues xerrades que va fer, però he pogut veure'n un vídeo, i conèixer l'essencial a través de la premsa i de testimonis directes. Vull afegir la meva veu als que creuen que la idea és bona, però els detalls són nefasts. Les bolletes de fang sec proporcionen a la llavor una càpsula de resistència davant els aucells o els insectes, i segurament sols es desfan amb una pluja prou intensa per assegurar humitat suficient per a la germinació. No s'hi pot objectar res. Però usar com a espècie primordial l'ailant és una aberració biològica que convé explicar, per evitar que l'experiència ens pertorbi, encara més, la vegetació insular.

L'ailant és un arbre d'origen sud-asiàtic, en realitat ja ben present a casa nostra, ja que s'utilitza com a ornamental des del segle passat. De fet, n'hi ha quasi a tota l'illa, fonamentalment a les cunetes de les carreteres i molts solars abandonats. És, per nosaltres, una «mala herba», invasor i resistent. Sembla que cap insecte el controla, i colonitza amb facilitat la terra remoguda, a més de dispersar-se per estolons. Però una cosa és que es doni en ambients ja alterats, el que tècnicament es denomina ruderals, i una ben distinta és que es comenci a dispersar dins les garrigues o a les muntanyes, on fins ara, a Mallorca, no ha penetrat.

Els efectes poden ser catastròfics: competència amb les espècies pròpies i penetració dins dels ecosistemes en els quals no juga cap paper (ja hem apuntat que no en menja cap insecte, ni tampoc cap herbívor local). Podem perdre garrigues, tal vegada esclarissades i baixes, però riques en invertebrats i aucells, a favor d'arbredes sense cap altra vida distinta dels arbres. En altres països mediterranis, l'ailant ha colonitzat arreu: fa anys en vaig poder veure entre les pedres del palau de Knossos, o a l'Acròpolis d'Atenes, com un símbol de la seva intrusió dins les fites més senyalades de la Mediterrània! A la Reserva Natural de Montecristo, fa anys que els serveis italians de conservació de la natura es gasten cada any cents de milions de lires per intentar eradicar-lo, ja que s'ha difós per tota l'illa, sense aconseguir el seu control.

Les bolles de fang poden ser una bona idea, però l'espècie que cal utilitzar no pot ser aquesta. La llestrisca, l'olivó dels ullastres, tal vegada els aglans o els murtons, o qualsevol altra possibilitat de les dotzenes que ofereix la flora local, poden permetre l'experiment, però l'ailant o altres exotismes s'han d'usar als seus països, on han evolucionat amb cents d'espècies que formen amb ells comunitats biològiques eficients i equilibrades. No voldria semblar contrari a les innovacions, i molt menys quan vénen avalades per una cultura respectuosa amb la vida i molts d'anys d'experiència i reflexió, però no es poden copiar sense més, sinó adaptar-les, també amb respecte i humilitat, a la realitat i la natura local.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris