algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
17°

Forrest Gump i els caníbals

Captiu i desarmat l'exèrcit romerista, la guerra ha acabat. Aquesta tergiversació de la signatura lacònica del final de la guerra civil pel general Franco, la podria haver subscrit sense tremolor a la veu el secretari federal d'organització del PSOE, Ciprià Ciscar, el passat dissabte després de la dimissió de Joan Romero com a secretari general dels socialistes valencians i com a candidat a la Generalitat. El factor diferenciador del socialisme valencià respecte de la bessonada espanyola el representa l'ambició fraticida de Ciscar, qui vol tornar a la terreta amb el domini de la seva federació (la segona en gruix de militants després de l'andalusa) per a fer-se'n càrrec personalment i ser el candidat socialista del 2003 a una Generalitat sense Zaplana al capdavant. Romero no era una cara nova, com no ho són els noms alternatius (Antoni Asunción i Carmen Alborch), ni era un polític desprovist d'ambició, però representava una miqueta més la renovació en un partit que encara no ha tocat fons. I amb un quadre clínic que no acaba aquí: el PSOE, en tant que partit socialista (una mentida) obrer (una fal·làcia) espanyol (una veritat), torna a la terra amb la incapacitat manifiesta de fer una lectura del què ha de ser la configuració territorial de l'Espanya del segle XXI; el PSOE, en tant que defensor de la polític concebuda com un camp d'actuació exclusiva dels partits polítics, és una espècie en extinció que no està disposada a fer la doble transició/revolució que l'evolució de la societat els reclama, la personal i la interactiva; el PSOE, en tant que família en estat de descomposició, haurà captivat i desarmat un exèrcit domèstic, però no ha tancat la guerra, i el PSOE, en funció de l'experiència viscuda el passat dissabte a València, practica una política de baixíssima intensitat, pròpia d'una colla d'al·lots i al·lotes enrabiats que reprodueixen com lloros les tertúlies radiofòniques i les columnes d'opinió dels diaris doctrinaris. Amb el PSOE instal·lat en un canibalisme darwinista i amb el govern espanyol en mans del «forrest gump espanyol, que no fa res i li surt tot bé» (en paraules dites a València per l'advocat basc Txema Montero), el futur d'Espanya una-gran-centrada roman, com els últims seixanta anys, en mans de la renovació biològica (dir-ne orgànica para lleig). En aquest final d'un segle espanyol marcat per la necrofília només hi ha una novetat: el despertar de la perifèria, d'on provenen els únics símptomes de vida política adaptada al segle XXI. La prova del cotó d'això està en els intel·lectuals espanyols que, com deia també Montero, «es comporten com un exèrcit al qual li han furtat una guerra que creien que estaven a punt de guanyar». Amb la baioneta calada, els braços polítics (el dret i l'esquerra) de l'article 8 de la Constitució no superaran mai el cafè per a tots.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris