cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Seixanta anys enrere

Tal dia com avui, seixanta anys enrere, Franco va signar el ban que anunciava l'acabament de la Guerra Civil. Per aquest motiu, els mallorquins ompliren de gom a gom els carrers més cèntrics de Palma, i els clergues, en veure la festa que s'organitzava, anunciaren la baixada a la capital d'una munió de Marededéus de la Part Forana. Acordaren, amb les autoritats militars, que la concentració seria al maig. Allò que ignor és per què no baixaren les de tots els pobles, ja que hem de suposar la bona predisposició dels portants. Sigui com sigui, blau del cel i blau de l'esperit s'entremesclarien en una combinació perfecta i altament perillosa de fanatisme religiós i radicalisme ideològic. Una bona dona de Montuïri, de dretes de tota la vida, que duia una brusa vermella, va ésser escomesa per inspectors de la secreta que li recomanaren canviar-se-la immediatament. Al marge d'anècdotes consemblants que es produïren els mesos que seguiren a la victòria dels nacionals, el primer d'abril del trenta-nou suposà un retrocés brutal en la modernització de l'Estat. Madrid va ésser la darrera ciutat a caure a mans feixistes. Va resistir dos mesos més que Barcelona, en part perquè Franco no tenia pressa a assestar-hi el cop definitiu, en part perquè les despulles de l'Exèrcit Popular anunciaren el propòsit ferm de resistir. Entre els republicans hi havia el convenciment que amb la caiguda de Madrid es perdia quelcom més que una guerra. Fins i tot els de formació cultural més feble eren de l'opinió que la dictadura faria taula rasa amb el passat. Per això, els dies que precediren la caiguda de Madrid estigueren revestits d'un dramatisme especial per als que el defensaven. Àngel María de Lera ho va explicar de manera admirable a una novel·la anomenada Las últimas banderas, construïda a partir de la seva experiència pròpia. Lera comandava una bateria en el Madrid assetjat, i una vegada entregades les armes va vagar, alguns dies, sense rumb pels carrers assolats per les bombes. A la novel·la descriu la melangia que li produeix la contemplació de les runes i l'esfondrament de les il·lusions que havia posat en un futur més lliure, més just, etcètera, etcètera. Tanmateix no va ésser ell l'únic que va experimentar aquest desencís. A mesura que l'estat de dret s'esfondrava, Madrid esdevenia, més i més, l'únic referent del somni republicà. Companys, quan Barcelona i València encara resistien, va expressar sense embuts la seva estimació cap als madrilenys que no afluixaven la corda. Finalment també va caure. El comandant Miquel Julià va rebre ordre d'aixecar bandera blanca a la seva bateria, apostada a Torrelodones, la tarda del vint-i-nou de març. Julià era un mestre d'escola afiliat a Esquerra Republicana, que havia estat batle de Capdepera el febrer del trenta-sis, arran de la victòria electoral del Front Popular. Escapat de Mallorca el novembre d'aquest any, en el punt més àlgid de la repressió, va ingressar a l'Escola de Guerra de Barcelona, i va ésser destinat prop del riu Manzanares. D'aquesta manera va aprendre a estimar Madrid, fins al punt que renuncià a la possibilitat d'exiliar-se per a córrer la mateixa dissort del poble ras. Per a ell, aquell primer d'abril va ésser el dia pitjor de la seva vida. «Bé sabia jo que rendint-se Madrid s'acabava la guerra i moria l'esperança de llibertat de tot un poble», em deia a una entrevista que em va concedir fa tretze anys. I de tot allò ja n'han passats seixanta, una eternitat. Això no obstant, de la seva actitud es pot extreure un exemple força alliçonador, absolutament vàlid en els moments actuals. Al cap i a la fi, persones amb aquest sentit de l'ètica no en neix una cada dia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris