nubes rotas
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
16°

Valverde

El mes pròxim l'Institut d'Estudis Catalans crearà una delegació a les Illes Balears. I entre els noms de les persones designades per a formar-ne part, destaca, per raons òbvies, el del professor Valverde. D'una banda, és l'únic dels quatre designats que no és lingüista, sinó matemàtic i informàtic. De l'altra, perquè és fill d'immigrants i nascut a una època en què, els immigrants, no disposaven de cap mitjà d'integració. Vull dir que si el professor Valverde és, actualment, un mallorquí il·lustre és gràcies al seu enteniment i a la casualitat. Si hem d'ésser francs, diguem que no va tenir més remei que acceptar el destí que el feia felanitxer. En canvi no tenia perquè esforçar-se a modificar-lo, ja que ningú no li exigia que deixàs d'emprar, a l'àmbit social, la llengua castellana que emprava en família. A vegades pens que el fet d'exercir el digne dret de pensar li ha jugat una mala passada. En qualsevol cas, si els seus pares no haguessin emigrat de Múrcia, una terra, a la postguerra, especialment abandonada de la mà de Déu, és segur que el professor Valverde s'hauria evitat la pila de maldecaps que li provoca la seva actitud de militància cívica i cultural en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Amb un egoisme pregon, ho reconec, diré que gairebé don per ben passades les penalitats patides pels seus progenitors, perquè la cultura catalana necessita intel·lectuals de la seva talla "una talla, no cal dir-ho, que excedeix amb escreix els límits estrictes del camp acadèmic", que, si més no a Mallorca, constitueixen un gènere gens ni mica corrent. Entre nosaltres la mediocritat es confon amb el sentit comú. I els mediocres són universalistes. Al capdavall, l'universalisme és el recurs d'aquells que cerquen justificació al fet de llegir Pérez Reverte, de parlar comunament en castellà o de defensar la solidaritat maragalliana entre els pobles d'Espanya. L'antimallorquinisme no és una actitud política, sinó l'expressió de la mediocritat moral. Difícilment podrà estimar-se la Terra, en majúscula, si no s'estima el país d'origen. Rarament es podran valorar les expressions culturals que es produeixen arreu del món, si no es coneix i es valora la que genera la comunitat pròpia. Aquest bon periodista que és Bartomeu Terrasa, explicava, dies enrere, que Carlos Moyà havia rebut, per part d'una senyora força important del Consell de Mallorca, la proposta de gravar un espot que proclamàs la seva mallorquinitat, i que ell la rebutjà tot al·legant que no volia veure el seu nom mesclat amb política. La senyora era Maria Antònia Munar, no podia ésser d'altra. I cal pensar que tant l'espot com els cartells haurien transmès un missatge sense color ideològic. Així i tot, el tennista va dir que no. Naturalment hem de respectar la seva negativa. Més aviat la hi hem d'agrair, perquè em causaria una certa irritació que em convidàs a fer mallorquinisme des d'una tanca publicitària qui afirma públicament que prefereix que li diguin Carlos que no Carles i que es posa la senyera per davantal quan s'adona que els fotògrafs poden donar testimoni de la seva nacionalitat. És preferible, per tant, que continuï amb les seves coses que fins ara ho fa molt bé. Sobretot, mentre hi hagi mallorquins de primera fornada, com és el professor Valverde, que senten el deure de defensar públicament l'ús de la llengua catalana. Quan al professor Valverde li demanaren com és que havia acceptat un càrrec més propi de lingüistes que de matemàtics, va donar una resposta encomiable. «La llengua no la salvaran "va dir literalment" tots sols els poetes i els filòlegs. Cal una implicació de tots els sectors socials». Heus ací una resposta que vessa consciència cívica, i que haurien de tenir en compte totes aquelles institucions que anualment han de repartir una pila de medalles i de diplomes per enaltir la mallorquinitat i, com que no saben a qui donar-les, es copien els noms les unes a les altres. És possible, però, que les institucions l'observin amb recel, al professor Valverde, perquè la seva actitud crítica és tan coherent que romp el vel d'hipocresia social que envolta el tema de la llengua. Davant les paraules anteriors del professor Valverde, la moderació del president Matas, reflectida en el seu famós discurs entorn de la cooficialitat, esdevé del tot improcedent. Fet i fet, ens va fer sentir culpables, als catalanoparlants, de reclamar als castellanoparlants que ens acceptin tals com som. I de culpa no en tenim cap ni una; no endebades mallorquí ho és qui vol, cal que ho proclamem sense embuts. En un debat públic sobre normalització, un castellanoparlant amb necessitat de fer compatible la seva actitud lingüística i el seu pretès progressisme, va demanar, amb un to de veu victimista, com ho havia de fer per integrar-se a la societat mallorquina. Aleshores, l'escultor Martínez Pavía reclamà l'atenció de tothom a mà alçada i, en fer-se el silenci, li va dir: «És molt senzill. Fes com jo». Pere Martínez és de Melilla i parla un català impecable.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris