algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
10°

Jaume Crespí

Jaume Crespí Cerdà, llosetí de naixament i inquer d'adopció, fou el meu professor de literatura gran part del batxillerat, president de la Delegació de l'Obra Cultural Balear d'Inca els anys 1975-1977, en una junta de la qual jo era vocal, i cap de llista de la Candidatura Progressista Independent d'Inca a les eleccions municipals del 1979, per la qual cosa fou posteriorment elegit primer batle de la democràcia. Amb motiu de la celebració del vintè aniversari de la constitució de la candidatura, es va retre un homenatge als membres que la formaren i, especialment, a Jaume Crespí. Tot i que jo no era candidat, vaig participar activamet tant en la confecció de la candidatura, com en l'elaboració del programa. Aquest fet, afegit a l'amistat que li profés, fou la causa per la qual em tocà encetar els parlaments. Del text que vaig llegir, m'agradaria reproduir-ne un fragment, el que fa referència a la seva tasca de professor.

«Tots miràvem aquell home magre, de cutis un poc ratat o si més no, de textura irregular, assegut rere la taula sobre la tarima de fusta, ben al costat de la pissarra que mai no li vaig veure utilitzar. Dalt d'aquella talaia, unes ulleres de vidres verds, gruixats com culs de tassó, amagaven una mirada dispersa, però contundent. Fumava les cigarretes amb xuclades esparses, però profundes. S'enviava el fum tan endins que semblava que, un cop engolit, mai no havia de tornar a sortir. Nosaltres contàvem mentalment fins que una columna de fum sortia de les profunditats del seu cos i dibuixava formes sinuoses suspeses al contrallum del ressol que s'aficava per les retxilleres de les finestres. Aquell home que ens impressionava pel seu posat tranquil, però ferm, la seva autoritat indiscutida en una matèria, la literatura, que dominava perquè li agradava, era en Jaume Crespí, una persona que, sincerament, ens vàrem estorbar a descobrir que era humana.

»Sovint, xerrant amb Miquel Mestre, exalumne seu i escriptor, amb Damià Pons, també exalumne seu i escriptor, i amb altres companys d'estudis tocats per la dèria de la lectura i l'escriptura, coincidim a apreciar l'enorme influència del seu mestratge, el deute que tenim amb ell com a persones i com a escriptors. Un mestratge que es desprenia, òbviament, de les seves ensenyances de l'assignatura que impartia, però sobretot, de la passió, voluntària o involuntària amb la qual impregnava el seu discurs. Tot i la duresa d'aquells anys, l'escàs marge de maniobra d'uns plans d'estudi mesurats amb mil·limètrica malícia, l'ocultació d'una llengua i una cultura pròpies, el senyor Crespí aconseguí, en certa manera, burlar les restriccions i contribuí, no només a eixamplar els límits dels nostres minvats coneixements, sinó a fer de nosaltres persones amb capacitat de criteri i de pensament, lliures a través de la literatura, a través de la ficció. La tasca de formar al·lots és, segurament, una aventura apassionant i satisfactòria, però massa sovint, aleshores, l'objectiu era la malformació o, si més no, una formació esbiaixada. Pocs, molts pocs mestres tenen el do d'influir a les nostres vides més enllà de les seves disciplines acadèmiques, però en Jaume Crespí, com també en Bernat Morell o en Sebastià Oliver, tingué aquest do. Per tot això quedi, doncs, expressada la meva, la nostra gratitud».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris