algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 13°
13°

Records inevitables

Hi ha dies que un envelleix més que els altres. I són aquells en què la mort s'emporta gent que forma part dels nostres referents culturals. És inevitable que en morir ens deixin un legat de melangia. I un cert malhumor, perquè caiem en l'evidència que com més llarga és la memòria que tenim, més curta és la vida que ens resta per recórrer. No vaig conèixer Goytisolo. Mai no se'm va ocórrer escriure una ratlla sobre ell, perquè la seva fama de bon escriptor s'embolcallava amb un tarannà una mica demodée, amb tuf d'existencialisme i de cursi exquisidesa intel·lectual que me l'havia fet antipàtic. Potser era un error meu de percepció, però no m'atreia tot aquell món literari d'amics i coneguts al qual pertanyia i que era encapçalat per Carlos Barral. Darrerament, les entrevistes que havia llegit o sentit de Goytisolo em descobriren un escriptor amb un punt d'ironia intel·ligent i amb una visió de la vida força suggestiva. Possiblement era jo qui havia canviat, no ell. El pas del temps ens fa modificar criteris que semblaven inamovibles. Barral, els Goytisolo, Gil de Biedma, tots ells escriptors importants en llengua castellana, són part d'una Barcelona vençuda, discretament conformada amb la seva sort, que renuncia als herois i crea déus. Era, d'altra banda, l'única forma de narcisisme permesa per la censura social. Barral va ésser un déu en vida. Gil de Biedma i Goytisolo ho són després de morts. Quan aquesta gent era jove, Quico Sabater hauria pogut ésser un heroi, però s'equivocà de camí i va esdevenir un bandoler. Potser la culpa no va ésser seva. Aleshores Catalunya havia de manllevar els herois i havia de manllevar la llengua, tot i que continuava essent Catalunya. Juanita Reina, la cantant de coples que també va morir divendres, el mateix horabaixa que moria Goytisolo, va adquirir fama al Poliorama de Barcelona i a l'Apolo de València. Madrid únicament va donar el vistiplau a la categoria de figura que li havien concedit les terres catalanes. Des del punt de vista de la joventut actual tal cosa és incomprensible. En canvi per als que freguen la cinquantena, Juanita Reina té un lloc, potser difuminat, entre els records de la infantesa. Juanita Reina, en el seu gènere, va ésser una artista d'una importància indiscutible. Noves modes a la cançó i el fet que l'antifranquisme ens convertia en petits Atiles amb voluntat de trepitjar tot allò que associàvem a la dictadura, va fer que renegàssim de les cançons de la senyora Reina. Les hem recuperades en comprendre que, vulgues no vulgues, tots feim camí amb el bagatge cultural que hem arreplegat al llarg de la vida. D'altra banda, la senyora Reina i les seves cançons no tenien res a veure amb la dictadura. El seu lletrista va ésser Rafael de León, amic íntim de García Lorca. Rafael de León s'associà amb els mestres Quintero i Quiroga, i entre els tres s'inventaren un pseudolorquianisme que va donar resultats ben reeixits. Ojos Verdes, una cançó que immortalitzaren Miguel de Molina i donya Conxa Piquer, és seva. Y sin embargo te quiero, també. Aquesta, va ésser composta expressament per a Juanita Reina, i ella s'encarregà de fer-ne una interpretació inoblidable. És tracta d'aquella copla que diu allò de «...que se me paren los pulsos si te dejo de querer» o allò altre de «te quiero más que a mi vida, te lo juro compañero». Que una dona digués «compañero» amb veu potent i càlida a un home, a l'any quaranta-set, era un atreviment, però la copla sempre fregà la irreverència no endebades se la pot considerar emparentada amb el tango. En fi, altres èxits de la senyora Reina varen ésser Francisco Alegre i Capote de grana y oro, cançons que han perdut el sentit amb el pas del temps. Amb la mort de Juanita Reina recuperen un protagonisme fugisser. Si hem d'ésser francs, no s'aguanten. Tanmateix, però, Juanita Reina ja és part definitiva de la història sentimental dels anys quaranta. De la mateixa manera que Goytisolo és una ombra entranyable de la Barcelona dels setanta. Tant la mort de l'una com de l'altre, han servit perquè els que coneguérem la seva trajectòria ens adonem que feim camí amb part del seu món a la motxilla. No hem tingut opció de manifestar si volíem carregar o no amb ell. Més aviat és un pes inevitable. Col·loquialment, d'això se'n diu vellura.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris