Però vet aquí que davant d'aquest moderat optimisme es produeixen fets que, no per repetits, et glacen l'ànim i la sang. Després d'un cap de setmana més o menys relaxat, compres el diari i, quan ja quasi havies aconseguit oblidar la darrera agressió pensant que seria precisament això, la darrera, te'n dus la bufetada: dues dones més agredies pels seus companys, al·lots, esposos... La ràbia, emperò, fa que per un moment oblidis tot tipus de consideracions sobre la relació amb les seves víctimes i només se t'acut un qualificatiu contundent, que escau a la miserable condició dels agressors: energúmens. Energúmens ells i d'alguna manera també una societat que tolera una vegada i una altra fets tan execrables com aquest. La prova: obres el dairi per conèixer més detalls de les agressions i els ulls, instintivament, se te'n van a l'inefable paràgraf, «un dels detinguts està acusat d'un presumpte delicte de temptativa d'assassinat a la seva esposa».
La història de sempre. Però, no per coneguda, menys dramàtica i, sobretot, menys exigent de mesures que evitin aquests insalvables obstacles cap a la igualtat real entre homes i dones. Una igualtat que, indiscutiblement, es presenta com un dels majors reptes amb vista al nou mil·lenni. Tant de bo que institucions i poders públics en prenguin bona nota, es deixin de febleses i ataquin amb fermesa i decisió un dels flagells que manté en una situació de terror permanent un bon grapat de dones, les quals, en la majoria dels casos, no demanen més que poder ser qui són.
