algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Qui escriu la història?

Des que en tenc record, som un gran afeccionat a les dites i frases fetes i, a part d'emprar-ne sovint, adès i ara m'agrada reflexionar sobre el significat de qualcuna d'elles. Avui ha tocat la conegudíssima «la història l'escriuen els vencedors».

M'he assegut davant l'ordinador per escriure el meu article setmanal i, de cop i volta, he pensat deixar per una altra ocasió el que havia decidit abans per poder compartir amb els lectors les meves dèries al voltant d'aquesta interessant màxima.

Crec que no cal ser molt vius per adonarse'n de la veracitat de la frase. Si heu tengut ocasió de fullejar algun llibre de text de l'època franquista, sabreu el que vull dir. Però el meu discórrer no acaba aquí, i he intentat cercar exemples manco evidents que els que es produeixen en qualsevol règim dictatorial. Succeeix el mateix en règims democràtics? Sembla que sí. Si ens fixam en la consideració, bona o dolenta, que tenen i han tengut diverses personalitats polítiques més o menys actuals, veurem flagrants contradiccions entra l'ara i l'abans. Iasser Arafat, per exemple. L'actual president de l'Autoritat Nacional Palestina, que avui compta amb l'amistat i la consideració de molts de caps d'estats democràtics, entre ells Joan Carles I, va ser tengut per un terrorista fins no fa gaire. Quan les coses li anaven mal dades i no era més que el cap de l'OPAP, aleshores la visió que ens arribava d'ell era la d'un sanguinari que organitzava i manava segrestadors d'avions i escamots especialitzats a posar cotxes bomba. Avui en dia ningú no li retreu res de tot això, sinó que se'l tracta com un honorable dirigent polític i ningú no li discuteix el dret d'asseure's a una taula de negociació amb qualsevol alt mandatari de qualsevl estat democràtic.

Un segon exemple que se m'ocorre és el del fundador de l'IRA i un dels principals artífexs de la indepèndencia d'Irlanda, Michael Collins. Si qualcú s'entreté a llegir el que deia d'ell la premsa britànica de principi de segle no li quedarà més remei que concloure que era un terrorista d'allò més repugnant. Ara, però, quan Tony Blair va anar a Dublín, visità el monument que la ciutat li va dedicar en el que es pot qualificar de reconeixement pòstum. Què hauria passat si els britànics en aquella ocasió haguessin aconseguit sufocar la rebel·lió irlandesa, com ja havia passat tantes altres vegades? Què diria i què diu de la història d'aquest personatge?

I Ocalan? Avui és considerat un terrorista, però, si el PKK derrotàs l'exèrcit turc i proclamàs un estat kurd, com passaria a la història? Possiblement com un heroi nacional.

Encara record, quan estudiava el batxiller, quina era la consideració que feia el libre d'història dels guerrillers espanyols que havien lluitat contra Napoleó durant la guerra del Francès. Dels generals Maulets que lluitaren contra Felip V a la guerra de Successió no hi sortia ni el nom. El tractament hauria estat el mateix si el primer rei Borbó hagués perdut la guerra?

I una reflexió encara més agoserada. Vos imaginau d'aquí a setanta anys, el cap de l'Estat espanyol visitant Vitòria i fent amb un monument dedicat a Arnaldo Otegui el mateix que va fer Tony Blair amb el de Michael Collins? Vosaltres no ho sé, jo sí. Tot depèn de com vagin els esdeveniments, perquè si el País Basc aconseguís la indepèndencia, aleshores, el primer que cercarien seria crear els seus propis herois i mites que, ben aviat serien acceptats per la comunitat internacional, com ha passat sempre, per tal de poder tenir bones relacions diplomàtiques i comercials amb el nou estat. I Espanya, si anàs viva, no en seria una excepció, com no ho va ser Anglaterra en el cas d'Irlanda. La història l'escriuen els vencedors, diuen.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris