algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Borrell, l'agonia del PSOE

Quan es va saber que el PSOE faria unes eleccions primàries, les de fa un any, per triar el candidat que oposar a Aznar, algunes, poques, veus, d'aixecaren, i no gaire, per afirmar que en realitat el que feien els socialistes era triar l'encarregat de perdre les eleccions. Dit en unes altres paraules, el PSOE, després de tot el procés de degradació sofert durant el seu trist pas pel govern, necessitava d'una travessia del desert, d'un període de recuperar forces, fins i tot per purgar-se. Així, pensaven, passats uns anys, la gent començaria a oblidar tant els nombrosíssims casos de corrupció com els de terrorisme d'Estat. Amb la natural erosió de qui governa, els socialistes devien esperar que el PP no tengués massa més corda que per a una legislatura, com a molt. Sobretot perquè la derrota socialista el 1996 no havia estat per molta diferència i perquè la contínua pressió nacionalista sobre el govern d'Aznar l'enfebliria considerablement. Així les coses, idò, els socialistes necessitaven un candidat que fos sobretot una cara amable, una persona neta i que tengués la imatge que el PSOE necessita per netejar-se a ulls dels seus electorals. Almunia era perfecte. Ben segur que per això el designaren successor de González. Té totes les característiques de segon que se sacrifica pel seu lider. Però vet aquí que apareix Borrell i trastoca tots els plans. Després de gairebé un any de disputes entre les dues faccions, finalment pareix que el català s'imposa. Des de fa mesos Almunia quasi ni apareix en públic. La veu i la imatge socialista és Borrel. Per tant, a ell cal suposar l'estratègia del PSOE per enfrontar les eleccions. I Borrell, què vol? En realitat en aquest moment ningú no és capaç de contestar aquesta pregunta. De cada dia més Josep Borrell és més igual a aquell famós Antoni Hernández Mancha, que dirigí breument el PP: no sap què fa, no sap on va, què vol... La diferència és que mentre els conservadors saberen rectificar amb rapidesa i contundència, llevant-se de sobre aquell home, els socialistes pareix que estan disposats a què Borrell vagi fins al final, amb la seva boga carrera autodestructiva. N'hi ha que pensen que els felipistes es freguen les mans, cada pic que Borrell obre la boca. Per ventura és vera. Però si després de les eleccions de 1996 era factible pensar en una estratègia del PSOE tendent a intentar recuperar el poder el 2000, avui és ben segur que amb Borrell el període s'allarga almanco fins el 2004, sinó més enllà.. Per molt que es parli de corrupcions que totes juntes no arriben a la sola de les sabates d'una sola de qualsevol de les moltes corrupcions socialistes, per molt que es vulguin relativitzar els èxits d'Aznar, per molt que s'aixequin els fantasmes de la disgregació nacional... si avui es fes una enqueste entre tot els espanyols demanant-los allò que demanà Reagan els nord-americans després del seu primer mandat, «viu vostè millor ara que fa quatre anys?», la resposta seria només una. I davant això, un polític que va a la contra com Borrell, no hi té res a fer. Només perllongar l'agonia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris