nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
17°

El virus i la mis

És de veure com canvien els temps. L'altre diassa deia als meus alumnes que necessitava guarir l'estrès amb un bon grip. Pensareu que som una mica massoquista però, els qui vàrem néixer per ser murters i no maces, els qui som destinats a ser el pot de les hòsties, a vegades ens pertoca aquests conhorts. A fe de Déu que la Providència m'ha escoltat, i de quina manera! Però els virus d'ara no són com els d'abans i no he aclarit gaires coses.

M'explicaré: el que jo volia era un grip dels d'abans. O d'aquella noció de grip, que tal vegada, tenc una mica idealitzada. I com era, us demanareu? Tot començava amb uns lleugers calfreds per l'esquena i una sensació de no estar fi, l'endemà ja no t'aixecaves, unes dècimes de febre et recomanaven repòs. I el capvespre, t'envestia aquella febrota delirant que et feia desconnectar del món i de la bolla. A més, acudint a algun remei casolà, el primer vespre de febrada, i per mirar de suar molt a fi de purgar el virus, t'era permès engolir-te una tassa de llet calenta amb una bona tímbola de conyac. Un raig ben generós, com a mínim un trenta per cent de la proporció. Us puc assegurar que tot plegat us feia literalment flipar. Després dels dos dies de febrota, venien els dos dies de covar i, finalment, dos dies més una mica coppiu i altra volta, gairebé nou (d'acord, esgrimint aquella aviciadura de dir que pareix que t'han donat una pallissa) et reintegraves al món laboral. A més, la malaltia, i fins i tot la convalescència, et podia servir per eludir alguns compromisos enutjosos o per deixar de complir algunes inequívoques obligacions.

Però no ha estat així. El virus d'ara ja no són com els d'abans. No t'abaten però et putegen constantment. No et peguen cap cinglada forta però et fiblen a pessigades de monja. No estàs dos dies a trenta-nou de febre, però sí n'estàs vuit amb trenta-set i mig. No l'ataques amb llit ni amb antibiòtic perquè sembla feble però acaba minvant-te totes les forces, omplint-te les cavitats de moc i inflamant-te les cordes vocals fins a deixar-te ben afònic. Us ho dic per experiència. I pel que he pogut comprovar no he estat l'únic. No és destressant. No et fa desconnectar. Pitjor perquè vas a mig gas, t'esforces per rendir com abans i acabes fent els ous en terra, Els virus ja no són el que eren!

Ni les misses tampoc. Sortosament, però, no tot evoluciona cap a pitjor. L'estereotip de Mis "per ventura masclista, ja em perdonareu!" com aquella carona bufona però buida per dintre, s'esvaiex. Sortosament, repetesc. (Record que hi va haver una Miss Universo andalusa que aprofitant l'embranzida i el físic la feren actriu. El que no sap tothom és que les primeres pel·lícules que va protagonitzar li doblaren la veu a un castellà més estàndard i ningú no va reivindicar les modalitats andaluses ni varen aparèixer estranyes plataformes ni, amb l'adveniment de la democràcia, l'Estatut Andalús es feu ressò del particularisme lingüístic. Perdonau-me l'excursus, potser no venia a tomb!) Ara, la nova Mis Espanya va ser entrevistada per una cadena privada de TV, i ella que és basca, una de les coses que va dir, deixant estupefacte els presentadors, és que creia en l'autodeterminació d'Euskadi. Fort! Així m'agrada! Ja els està bé "ells que són tan escrupolosos a l'hora de no tolerar elements cohesionadors: seleccions nacionals, himnes, etc" que algú els desactivi algun dels seus múltiples mecanismes de cohesió.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris