lluvia ligera
  • Màx: 11°
  • Mín: 11°
12°

Lola i el poeta

Lola no cal que digui que és andalusa perquè això es nota d'un tros enfora. Molt possiblement no podria ésser d'altra banda. Vull dir que la seva manera d'ésser la identifica. És un fruit de Cadis, com ho poden ésser les copinyes o el Xerès. Per això, pel fet de dur marcada a la pell la denominació d'origen, no parla el català, tot i dur una pila d'anys a Palma. L'home de Lola és mallorquí, i ella voldria que l'única filla que tenen s'integràs en la idiosincràsia mallorquina, perquè ha entès que, cas de no fer-ho, sempre viurà a Mallorca de dispesa. Ho té ben clar, Lola. Tocant a aquest punt, pensa com els militants històrics del PSUC, que proposaven, a Catalunya, la incorporació dels immigrants castellanoparlants a la cultura catalana com a fórmula per a deixar d'ésser ciutadans de segona. Lola és una dona amb una concepció de l'existència d'allò més realista, potser perquè la vida mai no ha estat gaire generosa amb ella. Lola deu sobrepassar la seixantena, i és roja. El roig ideològic és consubstancial al paisatge humà i laboral en què va créixer. M'ha contat una pila de vegades retalls força il·lustratius de les dures condicions en què va transcórrer la seva infantesa, però no els tenc vius a la memòria com per a fer-ne un resum. M'enlluerna, de Lola, la seva mímica. Amb la gesticulació de les mans, l'esguard i la barbeta, una mica belmonteniana, és capaç d'explicar la tragèdia dels agricultors del sud peninsular amb dos minuts, quan molts d'escriptors d'anomenada necessitarien dues-centes pàgines i encara no dirien tant. El Cadis de Lola no és el paisatge suau de Juan Ramón Jiménez ni el colorista de Pemán. Més aviat és el de Casas Viejas, de traç negre i vibrant. La Guerra Civil va colpir Lola profundament, i va aprendre a desconfiar de l'esperança. Aquesta, l'esperança, també és cosa dels rics. Si més no, ella ho va comprendre quan, a partir de la sublevació del general López Pinto a Cadis, la història dels jornalers de la província acabava indefectiblement a les presons o a les cunetes. Així la terra lluminosa de la seva infantesa esdevenia sudari per a la gent millor. I el caciquisme rural condemnava els supervivents a la misèria. Lola ho conta amb paraules blen planeres, tenyides de tragèdia. Ella va traslladar-se a Palma quan per Andalusia i Extremadura, va córrer la brama que a Mallorca el treballador podia aspirar a una vida digna a l'empara del boom hoteler. Devia ésser a la mietat dels anys seixanta. D'aleshores ençà, Lola ha treballat de valent, fins al punt d'aconseguir disposar de casa pròpia i d'uns estalvis que li permeten viure sense ensurts. Un dia, no sé quin d'aquests darrers anys, va fer de veure'm i els ulls li espirejaven d'il·lusió. Per una vegada el seu discurs variaria. I la joia que traspuava era més que justificada, ja que havia decidit desfer-se de l'esclavatge de l'analfabetisme. «Zeñó "em va dir amb el seu accent andalús", aprendo a leer porque no puedo morirme sin leer a Rafael». No cal ni dir que Rafael era Rafael Alberti, el poeta gadità, quasi centenari, que la setmana passada va rebre l'homenatge de la universitat de la seva terra. En recordar la decisió de Lola, pens que Cadis l'ha honorat i que Lola l'ha fet gran. León Felipe distingia entre grans poetes i poetes grans. Dels primers se'n troben ací i enllà, dels segons no tants. A aquests els anomena el poble, i perdonau-me el to grandiloqüent. Així que, en vida, Alberti ja ha fregat amb un dit la glòria. Per molts d'homenatges que li retin, no n'hi haurà cap que iguali el de Lola, la jornalera que va voler aprendre a llegir per a compartir la paraula càlida i bella dels seus poemes.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris