algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Cent anys d'ensenyament de català

Com s'ha recordat sovint l'any passat, el 98 va ser any de dissort i mals averanys per a les terres de parla catalana. L'enfonsament «nacional» tan punyent al vell imperi espanyol no tengué ressò i repercussió similars als països de la nostra cultura; més aviat les forces que servaren el caliu de la història pàtria se sentiren revifar i iniciaren un redreçament que, no sense destorbs de tota casta, anaren assolint la normalització de la llengua pròpia i de la nostra cultura autòctona. El 98 no és, no fou per als mallorquins, sols un any de plany per les colònies perdudes per Espanya a Cuba i Filipines, amb la lamentació de tants de caiguts nostres, sinó que va ser un any ple d'auguris i d'esperances. En aquesta mirada de futur, hi tingué justament un bon protagonisme l'Església, que tancava un segle d'aspres enfrontaments, de desamortitzacions i pèrdua de patrimoni artístic i d'espoliació econòmica, i n'obria un altre amb empenta renovadora, dins la calma de la Restauració que propiciava un clima de major enteniment dins l'Estat espanyol. Aquest redreçament que l'Església de llavors protagonitzà en bona part té un nom propi: Pere-Joan Campins i Barceló.

Aquest prevere de Ciutat, rector de Porreres, canonge magistral, vicari capitular a la mort del bisbe Cervera (1987), va ser postulat com a bisbe "cas únic en la història del nostre bisbat" per la immensa majoria de rectors i de vicaris «in capite» de la diòcesi davant la Santa Seu i el govern del rei, ja que aquest tenia dret de presentació. El nomenament pogué anar endavant gràcies a les gestions de Mn. Miquel Costa i Llobera davant Roma i de la família Maura davant Madrid. Lleó XIII preconitzà Campins com a bisbe de Mallorca dia 21 d'abril de 1898, rebé la consagració episcopal el 17 de juliol i el 24 següent va fer la seva entrada solemne a la ciutat i a la Seu.

Des de la seva presa de possessió, pel juny, nomenà vicari general M. Antoni-Maria Alcover, que en tantes obres seria el braç dret del nou bisbe. Una de les primeres iniciatives del bisbe Camins va ser donar al Seminari diocesà un nou pla d'estudis, que respongués a la situació eclesiàstica i científica que vivia la diòcesi i la societat. El pla d'estudis, que duu la data de 20 de setembre de 1898, pel que fa a la nostra cultura, en sintonia amb el regionalisme que començava a florir llavors, inclou com a assignatura «estrella» el de la «lingua maioricensis». Mn. Alcover en fou el primer professor. D'ell és aquest comentari: «La nostra Llengua Catalana, cent voltes benvolguda, ja tenia càtedra dins un centre d'Ensenyança Oficial Superior: la primera que ha obtinguda dins tot el seu reialme (Catalunya espanyola i francesa, Balears i Regne de València)». Sols anys més envant, el 1914, un insigne prelat tarragoní establí al seu Seminari metropolità l'ensenyament del català.

Que ningú no s'engani creient que Mn. Alcover, el 1898, no tengués clar la denominació científica de la nostra llengua, retraient que el pla d'estudis de Campins assenyala simplement «llengua i literatura mallorquina». En la lliçó primera, Alcover explicava «la llengua mallorquina: per què l'anomenam catalana».

Així, doncs, ara fa cent anys començà l'ensenyament de llengua catalana en el nostre Seminari. Aquest té el primat en la docència de la nostra llengua. Recordem que la Il·lustració del segle XVIII, entre nosaltres, havia passat d'ensenyar en llatí i gramàtica llatina, a ensenyar en castellà i gramàtica castellana. Aquesta situació es mantendria per molts anys. Amb diverses vicissituds, el Seminari de Mallorca ha conservat l'ensenyament de llengua i literatura catalana. La història cultural i política que ha viscut el nostre poble, els darrers cent anys, ha fet que no sempre aquest ensenyament hagi pogut fruitar com cal. Però tot plegat ha donat el fruit d'un apreci i valoració de la llengua per part del clergat, almenys en amplis sectors, d'un gruix superior a altres professions i estaments socials. A partir del postconcili l'apreci de la llengua pròpia ha crescut, considerada sobretot com a expressió, la més escaient i sincera, del propi interior, del diàleg filial amb Déu i amb el proïsme, vehicle de comunicació natural. És el que va expressar la Setmana de Pastoral Urbana de 1976, per a Palma, és el que acaba de referendar l'assemblea sinodal el proppassat 23 de gener en el document que tracta de l'evangelització i de la inculturació de la nostra Església.

Celebram aquest centenari amb uns mesos de retard, quan ja està enllestit el número commemoratiu de Comunicació, que és en premsa i serà presentat dijous que ve, a les 19.30 a la sala d'actes de l'antic col·legi de la Sapiència. És un aplec de quatre articles sobre el moment sociopolític i eclesial d'ara fa cent anys, sobre el nomenament episcopal de Campins, sobre el pla d'estudis del Seminari que he comentat. No podíem perdre aquesta ocasió centenària per refrescar la memòria històrica, celebrant la naixença d'un ensenyament que, dins l'autonomia recobrada, ara té tanta incidència en el nostre poble, tanmateix no tota la que voldríem...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris