nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín:

La declaració de Pujol i Balears

La darrera declaració de Pujol demanant per a Catalunya més capacitat d'autogovern presenta algunes característiques que la fan molt novedosa. Per primera vegada Pujol reconeix que qualsevol avanç substancial en l'autogovern ha de ser protagonitzat pel Parlament català, i no només per un partit. O per una persona, ell, per molt president de la Generalitat que sigui. També, clar, indica que Pujol s'ensuma que el PP obtindrà la majoria absoluta a les pròximes generals i que, per tant, no necessitarà del seu suport. En tercer lloc aquesta apel·lació al Parlament de Catalunya pot indicar la por amb què CiU afronta les eleccions autonòmiques. Davant l'empenta regeneradora de Maragall, l'encara president de la Generalitat, que ha goverant dos decennis menyspreant qualsevol possibilitat d'acords institucionals en el Parlament per avançar en l'autogovern, ara insta les forces parlamentàries a entrar en el seu joc. Finalment, aquesta declaració és el reconeixement que la Declaració de Barcelona és del tot morta, si és que va néixer de veres alguna vegada. Però a banda de tots aquests aspectes, i a pesar de l'evident moment preelectoral en què Pujol fa la proposta, aquesta declaració té un altre aspecte, per ventura el més important, que mai no s'havia manifestat. És la formulació política més rotunda que mai cap dirigent nacionalista no hagi fet en favor de la unitat política espanyola. Ha costat vint anys que Pujol assumís el missatge del seu odiat Tarradellas. A canvi d'aquest reconeixement, demana el lògic paral·lelisme: el reconeixement del dret de Catalunya a ser diferent de la resta d'autonomies. De Balears, per no anar més enfora. Per ventura ara es comencen a posar les bases per a una futura estructuració espanyola racional i sòlida. Catalunya i el País Basc amb graus d'autogovern molt considerables, no perquè hi tenguin cap dret històric ni diví, sinó senzillament perquè així ho volen els seus ciutadans. Una voluntat que és coincident, certament, amb l'existència d'autonomia històrica, com recordava Pujol. Però això no implica cap dret. Senzillament manifesta la coincidència de la voluntat dels ciutadans amb els seus referents històrics de l'autogovern. Els catalans han manifestat aquesta coincidència sempre, des de les primeres eleccions democràtiques. No així els balears, que no hem volgut ni tenir aquests referents. El 1976 el govern central oferí (boirosament, això sí) un Estatut d'Autonomia per a les Illes, com a fórmula de laboratori polític per superar el que se'n deia problema regional espanyol. No es va fer res perquè només hi hagué un polític que s'hi mostrà a favor, Josep Melià. La resta, tant l'oficialitat franquista com l'oposició en bloc, no ho prengueren mai en consideració. Després, la voluntat democràtica dels ciutadans ha avalat aquell menfotisme autonomista de la majoria dels nostres polítics. Els catalans, en canvi, optaren per la constant reivindicació a ser espanyols de manera diferent. Tarradelles ho va entendre tot d'una. A Pujol li ha costat vint anys. Millor ara que mai, però.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris