algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Festa major

No hi ha cap signe que permeti intuir que els nostres governs desisteixin a curt termini de l'interès que tenen per divertir"nos, més aviat tot al contrari, i voldria que aquesta constatació pogués ésser vista sense cap ànim crític, com la simple retolació d'un fet damunt el paper. El reguitzell de muntatges que les distintes administracions posen en marxa per alegrar el nostre caminar pel calendari es manté ben saludable, tant si un mira cap enrere com cap endavant. Llums, música, escenaris, tribunes, publicitat i anuncis als diaris, continus talls de trànsit, espectacles fora de sèrie amb les figures més galanes del present i fins i tot del passat, cavalcades i colcades diverses, cavalls i elefants (ara pocs, és ver, però tot arribarà), pregons i discursos, berenars i titelles, diversos tipus de desfilades, curses i rituals antiquíssims o inventats setmanes abans, tot ens ho posen a mà perquè només la nostra arribada al sarau assenyali el principi de la diversió, i sense cap ànsia, perquè no ben bé n'ha acabat un quan ja es veuen les brigades que munten el pròxim, confonent"se amb les que fan neta la brutor deixada per l'anterior. Guerra a l'avorriment: aquest és el crit de guerra de l'estat del benestar, més magnífic del que ens volen fer creure els avorrits, els pessimistes, els liberals i els comissaris de la Unió Europea que ens volen controlar la despesa pública.

Som un país festiu com el que més, que segurament alguna estadística ens confirmaria que és el mateix que trepitgem cada dia. El calendari de la diversió que ens organitzen és tan ampli que en realitat ha deixat d'existir: és el mateix calendari que omple l'any de l'1 de gener al 31 de desembre, i ningú no discuteix ja que en el repartiment de feines de la nova europa ens hem quedat amb la indústria de l'oci, temporalment en mans del sector públic estatal, autonòmic, pseudoautonòmic i municipal, fins que li caigui al damunt l'afany privatitzador que sobrevola els nostres caps, que va per a llarg. A més a més, a aquesta línia d'innovació tan progressista que pot confondre's amb el passat, hi hem afegit sense gaire enrenou i amb mínims altercats una nova funció, que potser obrirà la quarta generació de drets humans: és missió bàsica de l'estat organitzar i garantir la diversió dels ciutadans. En els vells temps de temptativa de la cultura de l'oci aquesta funció semblava reduir"se a la televisió pública però, ara que l'hem parit, l'interès general viurà més vigorós si no el limitem al futbol o al ciclisme o a l'esport aquest de llençar la cabra des del campanar i l'identifiquem genèricament amb la diversió, amb l'entreteniment, amb la bauxa i la festa sense més precisions, majoritàriament al carrer, fins que arribi l'equivalent festiu del tele"treball.

Ara ens adonem del nostre error, pel qual hem estat condemnats a un parell de noves festes en el calendari, quan criticàvem els pobles ganduls que anaven de festa en festa, lliurant"se a la indolència de la fira setmanal i els festivals d'estiu, tardor, hivern i primavera. Podem especular molt especialment sobre els vienesos, que comencen l'any amb un concert embafador i no aturen la música fins al ball de cap d'any, tot travessant un llarg periple de festes de la cervesa, de la primavera, carnavals, balls de l'òpera i temporades de concerts, sense fer ni cas al seu paisà (tot i que va néixer a Gitschin, a la Txèquia actual) Karl Kraus, que deia allò tan repetit en aquest tipus d'articles que "D'una ciutat en la qual he de viure, exigeixo: asfalt, claus del portal, calefacció, aigua corrent. De divertit, ja ho som prou jo". (Kraus també va dir que "En l'art s'estima, entre nosaltres, el negoci", afirmació menys tòpica però igualment encertada). Si no li fa cas una gent tan mesurada com els austríacs, que eren els seus paisans, què carai hem d'esperar nosaltres?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris