nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Sense tema, sense títol

Quan era nin, a totes les cases on la il·lustració fàcil i amable havia penetrat tenien una col·leció de revistes del Readers Digest. Eren de digestió tan lleugera com les que hi ha ara a les perruqueries, però molt menys cretines. Al final d'alguns articles, per omplir l'espai en blanc de la pàgina, s'hi publicaven sentències, superficials però agudes. Encara en record una que em va quedar perquè retratava gent ben concreta que jo coneixia. Deia que hi ha dos tipus de persones pesades: aquelles que només tenen un tema i aquelles que no necessiten cap tema per parlar. Aquesta regla general, però, avui sé que té almenys dues excepcions: Lluís Maicas amb el seu entretingut article «Res a dir» i Guillem Frontera amb les primeres guaitades a la darrera pàgina d'aquest diari. Ambdós confessaven que no tenien res per comentar, però les paraules que feien servir per explicar-ho estaven tan ben confegides que la seva lectura es feia plaent. I jo, ara, que no tenc ni el seu ofici ni la seva riquesa animal (d'ànima, vull dir; no malpenseu), no em veig capaç d'esplaiar-me amb cap dels temes estel·lars de la setmana: la petició de comprensió envers Pinochet emesa pel Vaticà, la complicitat criminal de la diplomàcia occidental amb l'astut Milosevic (i als moros que els mati Crist!), o la desesperada dimissió de qui fou cap de la nostra tribu. Tots tres tenen tant d'agafatall pel mànec de la moralitat que la contemplació desapassionada de les ingènues i sòrdides mangarrufes que els amaren bastaria per sucar-hi molt de pa. Però hi ha setmanes (o segles, qui sap!) que un no està per a romanços i més valdria no moure's del llit. Ara que ho veig, i sembla mentida, ja tenc escrit mig article. De què més podria no parlar? D'Euskadi ja ho vaig dir gairebé tot quan era hora, és a dir, quan els periòdics ben documentats anunciaven que la treva anava de verbes, i ara convé no parlar dels morts que fa mesos que no hi ha: això ja ho fan el govern i la lleial oposició, que han sabut girar full de franc (o no, i aquesta és la seva paranoia). De la Conselleria de Foment no ho paga no parlar-ne perquè, tanmateix, dels cinquanta mil milions del pla de carreteres, no en veurem cap, per ara: no arribaran fins que no governi Maria Antònia Munar, que no fa cap falta dir que, guanyi qui guanyi, no passarà l'estiu a l'oposició. I de la Conselleria que prova de tenir tractes amb l'educació i amb la cultura, només de pensar què no en puc dir, quina basca! Està vist que avui, del meu cap no pot sortir res condret. I si provàs amb les commemoracions? Dimarts passat va fer 17 anys del 23-f i en va fer 60 que en Franco va entrar a Barcelona. Per aquí no aixecarem la moral, però com que, tanmateix, a un negat no li ve d'un pam d'aigua, afegiré que dimecres que ve farà 24 anys que en Franco va fer matar Salvador Puig Antic trepanant-li el clatell amb un garrot, com qui destapa una botella de vi. Perdonau si us he molestat. Salut i coratge.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris