algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

Ja hi som!

La decisió de retirar de la programació de TV3 dels diumenges horabaixa el programa d'Alfons Arús Ja hi som! ha provocat una certa polèmica. És la ja clàssica dicotomia que farceix les televisions públiques entre la necessitat d'oferir un servei públic que és la seva finalitat, i jugar a la lluita per l'audiència. El problema s'ha vist accentuat per la sol·licitud d'explicacions que ha fet la Unió Europea sobre el doble finançament (publicitat i subvenció del Govern respectiu) de les televisions autonòmiques i de l'espanyola perquè això podria amagar una competència deslleial respecte als altres canals privats.

Efectivament, poc té a veure amb un servei públic un programa que es dedica a la part més rosa de la societat, al que alguns anomenen la beatiful people, a una colla de gent que de vendre els seus amors i desamors, la comunió dels seus fills o les vacances d'estiu amb la família n'han fet un negoci molt beneficiós econòmicament. No negaré el meu total desinterès pels afers d'aquests personatges, als qual no se'ls coneix cap mèrit per haver arribat a ser tan famosos. No negaré que no entenc per què tants dels nostres conciutadans compren les revistes i veuen els espais televisius dedicats al darrer canvi de parella de no sé qui, essent quasi sempre pura teatralització. Tanmateix, és evident que si algú ho vol comprar o veure en té perfectament dret, ara bé, el que no sembla gaire raonable és que paguem impostos per fer front als sous milionaris que cobren aquests privilegiats per les seves aparicions televisives. No és una televisió pública la cridada a fer aquestes aportacions als seus comptes corrents; no són continguts propis d'aquests canals; l'audiència no ho justifica tot, bàsicament per una raó molt simple, perquè l'objectiu dels canals públics no és l'obtenció de beneficis, sinó la prestació d'un servei. Òbviament, que no es pot renunciar a l'audiència, de poc serviria una televisió amb molt de rigor en la seva programació però que no mira ningú. S'han de trobar punts d'equilibri, s'han de saber introduir criteris d'audiència perquè això és competitivitat. Ara bé, un pot ser competitiu sense haver d'oferir un producte exactament igual, un pot competir donant més qualitat, segons quines extralimitacions no són acceptables per molt de televidents que obtenguin.

N'hi ha que també critiquen el programa Malalts de Tele de Toni Soler, les raons: els convidats molts de pics pertanyen a l'star sistem espanyol, el llenguatge no és gens ortodox... Si bé en certa mesura estan justificades aquestes crítiques, la veritat és que s'hi percep bastant de diferència entre aquest programa i el de l'Arús; encara que només sigui perquè l'humor que traspua no és comparable a cap programa de televisió espanyola, i moltes vegades les bromes són en clau catalana, i segurament que és un programa més explicable per criteris d'audiència que per un altra cosa, tot i això, almanco compleix uns mínims de bones maneres, de bon gust, de catalanitat que no reunia el Ja hi som, TV3 té una sèrie de raons d'existir, entre les més pregones la normalització d'una llengua que durant dos segles i mig ha estat prohibida i perseguida, i la creació de referents propis i cohesionadors. Les persones de la meva generació entre d'altres coses que tenim en comú són els dibuixos de Marco, o Heidi o Mazinguer Zeta, o sèries com Starqui i Hatch o Els Àngels de Charli; molts cops encara ens recordam de les melodies que els acompanyaven, i això ens assembla i ens diferencia de la resta, ens cohesiona nacionalment. La gràcia de tenir mitjans de comunicació en llengua catalana és caminar en aquest sentit, que assembli els nostres infants i els diferenciï de la resta, això també és manteniment de la nostra identitat cultural, el Club super 3 podria ser un bon exemple de lluita en aquest camp. Per fer els mateixos programes que Tele 5 no importa gastar-se el caramull de doblers que val una teleivisió pública. Si de debò ens creim que som una nació cultural, que conservar aquesta diversitat és una riquesa, si no volem desaparèixer via folklorització-absorció-igualació, cal potenciar les eines comunicatives no només fetes en la nostra llengua, sinó també amb una voluntat i mentalitat d'afirmació catalana/balear molt interioritzada, i contínuamnent manifestada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris